L’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell enceta un nou cicle divulgatiu amb el títol Fem memòria. Pel que he pogut llegir en aquest mateix diari, la Guerra Civil espanyola en serà el fil conductor. Dissabte, en la conferència sobre les fosses comunes, que inaugurava el cicle al poble d’Adrall, s’hi varen mostrar imatges del bombardeig del poble. Tota una exclusiva que l’historiador Pau Chica va desempolsegar del museu militar d’Àvila. El poble era un objectiu important en acollir una central de producció elèctrica, que calia destruir. Unes imatges senzilles i prou punyents pel que implicaven.
És feina dels historiadors mostrar-nos què suposava lluitar al capdavant, però també les conseqüències que se’n derivaven per a la població civil. I amb la seva recerca ens podem fer una idea del que representava viure en aquells temps. Amb tot, sempre he cregut que en cas de veure’m obligat a lluitar en qualsevol dels dos bàndols, fins i tot en el dels vencedors, n’hauria obtingut una incerta glòria. Un fet que m’ha portat a descobrir la figura dels emboscats, o el que seria el mateix, de les persones que varen decidir no acudir a la crida a files i van amagar-se durant el conflicte.
No dubto que no ha estat exclusiva d’aquesta guerra i que els emboscats sempre han existit. Durant la guerra del 36 molts d’ells van mantenir un grau l’activitat que comportava que, fins i tot els menairons cobressin vida, mantenint-se molt actius en certes parts del territori. Si més no, se’ls atribuïen alguns fets aparentment extraordinaris. Així, quan els exèrcits es demanaven com era que alguns camps no havien deixat de ser treballats, tot i la manca de persones per a realitzar aquelles tasques, la resposta acostumava a ser aquesta: “És cosa dels menairons”. Com que sabien que algunes feines no convenia que es deixessin desateses, alguns emboscats sortien de nit dels seus amagatalls per a segar, recollir l’herba i efectuar tota mena d’activitats que calia mantenir en l’anonimat.
Aquest fet potser desconcertava els militars, que tot i que devien ensumar-se el que passava, no podien dedicar ni temps ni personal per a descobrir-los. Els emboscats, per la seva banda, es cuidaven prou que els trobessin donades les represàlies que la seva acció els podia comportar. No crec que calgui apuntar que, en alguns casos, aquest aïllament voluntari es va perllongar molt de temps després d’acabada la guerra per temor a les represàlies.
La decisió no devia ser gens fàcil. A ulls de gran part de la societat eren traïdors, covards i ara se’ls titllaria d’egoistes, d’incívics o d’insolidaris. Una decisió prou arriscada i, sens dubte, valenta com la majoria de decisions que es prenen en contra del col·lectiu. Però el fet que, en molts casos, continuessin realitzant les seves feines, em fa pensar que, a la seva manera, creien en el futur tant o més com els que es van deixar la vida a les trinxeres.
