Els miracles de Meritxell

Avui dia, tot i la pèrdua progressiva de la fe que secularment ha estat arrelada al nostre país, la seva gent, i els seus costums i tradicions, encara escoltem tot sovint la paraula miracle, si bé amb certa frivolitat i absolutament fora del seu context. El diccionari defineix els miracles com a fenòmens extraordinaris, esdevinguts en l’univers de l’experiència humana i que hom creu que no poden explicar-se per causes naturals, sinó que tenen com a origen immediat la divinitat.
Els cristians han acudit sempre a la intercessió dels sants, dels àngels o de la mateixa Verge Maria perquè portin la seva pregària a la presència de Déu. I és que el més increïble dels miracles és que passen, com deia l’escriptor anglès i príncep de la paradoxa G. K. Chesterton, però molt sovint no són coneguts per la majoria ni estan gaire publicitats tot i que el Concili Vaticà I afirmava que els miracles són possibles i poden ser coneguts amb certesa.
Gràcies, però, al jesuïta i erudit Lluís Ignasi Fiter i Cava (1852-1902) els miracles que feu la nostra estimada patrona van ser coneguts pels andorrans gràcies al seu llibre Història de Nostra Senyora de Meritxell, publicat a Barcelona el 1874. Fiter no parla de miracles, sinó de “casos extraordinaris obrats per Nostra Senyora de Meritxell”, miracles que el prevere escaldenc i fill de paraires Mn. Antoni Puig Duran (1721-1805) lamentava que “per incuria se hajan deixat passar les miracles de la antiquitat”.
El primer que recupera Fiter és del 1730 i el seu protagonista és Miquel Duedra, de cal Passamané de Canillo. Després de guanyar molts diners a una fira de bestiar tres lladres el van robar i ell, invocant la Verge de Meritxell, va veure com deixaven caure la maleta amb els diners i marxaven. En agraïment feu pintar un retaule. El 1794 Joan Caixal, de cal Martí del Tarter, va anar a l’Hospitalet-près-l’Andorre a portar dues vaques. Els francesos el van fer pres com a espia i el volien guillotinar. Després de pregar a la Mare de Déu el van deixar lliure. El 1822 el rector de Canillo, Mn. Anton Soler, i l’ermità de Meritxell, Joan Mora, van veure caure llàgrimes de la Verge de Meritxell, igual que el 1833, en temps del rector Mn. Joan Casanovas.
El 1865, Anton Areny, de cal Bonavida de Canillo, emmalaltí greument quedant el seu restabliment completament descartat pels metges i després d’invocar la Verge i fer-li dir una missa, fou sanat. El mateix any, en les obres que es feien al santuari, fent la volta del cambril aquesta s’enfonsà i agafà a sota l’arquitecte Guillem Sansa. El rector Mn. Josep Canut i els treballadors van creure que havia mort, però no fou així. Sortí il·lès com si res! El 1869 l’encampadà Mariano Guillem, carregant un canó per fer la salva a Napoleó III, es disparà abans d’hora i el deixà quasi mort. La seva mare invocà la Verge i el Mariano es salvà.
L’escaldenc Mn. Antoni Puig ja ho deixava escrit el 1797  en la còpia del Manual Digest que va dedicar a la Verge de Meritxell: “No hi ha exemplar de que ningú haje quedat desconsolat, habentse á Ella refugiat demanantli de cor son Patrocini”.