Bon 2026 que ja és a la vora. Ja és a punt de sortir als carrers l’home que té tants nassos que dies té l’any: demà baixarem al país veí per córrer l’últim Sant Silvestre del 2025, i a la nit farem revetlla de cap d’any als cortals d’Encamp, on cada any ens reunim a casa de gent meravellosa, amb cotilló i raïm de la sort. El miracle nadalenc ens fa sentir petits i infinitament estimats, i a la vegada que enyorem aquells qui han pujat al cel i ens miren d’entre les estrelles, els bons desitjos i els regals del Tió de Nadal, de la família i dels bons amics ens omplen els cors d’escalf. És l’època quan Ludmilla Lacueva Canut fa que cada Nadal els de cal Santañes ens apropem il·lusionats a la bústia de correu tradicionals que en altres èpoques de l’any tenim mig oblidada: sabem que ens hi espera un nou relat de la sèrie Llibreria de pioners. Enguany es titula Els missatges xifrats de Ràdio Andorra, té el copríncep De Gaulle entre els seus personatges i com sempre, és una delícia. 
L’obra de Ludmilla Lacueva Canut té estructura d’un castell medieval ple de misteris i fantasmes. Tant els seus llibres d’investigació documental com els petits contes i les famoses,  reconegudes i premiades novel·les negres invariablement ens obren una porteta a un passadís desconegut de la memòria històrica, folklòrica i simbòlica del seu –  nostre – estimat país: Andorra. Ben trist seria viure en un país que no t’agrada, més trist resultaria renegar de la terra dels pares. Quina maledicció seria no poder treure força del sentiment de pertinença? Tot déu estima la pàtria, l’entengui com l’entengui, com qualsevol estima la família, per fort que cridin energúmens que pensen que no. També és cert que existeix aquella tropa que canta les glòries de la terra que li dona vida per raons mesquines: perquè és una opció comercialment sòlida i sentimentalment atractiva. D’altres, de disposició colèrica, en fan, del lloc que els va veure néixer i créixer, la personificació del seu dolor i de tots els mals de l’univers. Tan fàcil és maleir la pàtria com culpar els pares. Ludmilla Lacueva Canut la veu  –cas estrany i gairebé insòlit en el nostre multiforme món!– sense ressentiments. 
La nostra Agatha Christie pirinenca té ànima d’infant que combina amb una experiència vital que l’ha armat amb seny i una gran curiositat científica. Cada cop que obrim un llibre seu, entrem en una sala plena de retrats que encara no havíem vist, o potser sí, però ara i aquí se’ns dona l’oportunitat de copsar-los des d’un altre angle, en una nova llum. Treballa amb símbols que reconeixem com a nostres en un terreny literari i artístic on l’imaginari col·lectiu, nodrit per figures tan estimades com Sergi Mas, Esteve Albert, Joan Peruga, encara no s’ha format del tot, i té tresors per descobrir. L’energia creativa d’Andorra està a l’alça en tots els sentits: som un país que encara no s’ha sabut explicar a sí mateix de forma contundent, no s’ha cantat ni dibuixat prou. Si tot va bé, som a les portes del nostre segle d’or. 
Bon 2026 que ja és a la vora. Que Déu ens doni salut i pau. Que l’any vinent tots tinguem la capacitat i la força per ser fidels a nosaltres mateixos, amb humilitat, gràcia i coratge. Que siguin nobles i transformadors els missatges que ens transmet Ràdio Andorra, l’edifici emblemàtic i mític del cor d’Andorra: la nostra parròquia d’Encamp.