Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Lingüista i professor

 

 

Els mitjons de Bru Noya




En Bru Noya, qui sap si posseït per Iker Jiménez, i als comandaments de la seva pròpia nau del misteri, s’apropava fa setmanes, en aquesta mateixa secció, a un dels enigmes més opacs de la creació: on van a petar els mitjons quan desapareixen de la rentadora? En un (humil) intent de respondre l’interrogant, Bru, com veuries la possibilitat que els guants dels peus mai arribessin, de facto, a creuar el llindar circular que mena a l’avern del tambor giratori?

Recentment, quan tot just acabava de posar la bugada, després de fer mans i mànigues per no deixar caure res, el meu sentit aràcnid em va fer girar la vista (bé, en honor a la veritat va ser el cap, el que vaig moure – la vista és una cosa intangible, ja sabeu) i vaig discernir, a la meva esquena, un mitjó al terra: retorçat damunt el parquet, amb la mirada perduda a l’horitzó com si la cosa no anés amb ell, juraria que el vaig sentir xiular mentre es feia el longuis. Collons, sempre la mateixa història: el rentat ja estava en marxa, i m’havia d’esperar un minut per poder obrir la falsa finestra d’aquell pseudobatiscaf. En un moment donat (l’escena no devia durar gaire més dels seixanta segons reglamentaris), vaig perdre el món de vista. Com si hagués sortit del meu cos, em veia a mi mateix enfurismat, clavant-li puntades al mitjó, retorçant-lo i llençant-lo pels aires i demanant-me: qui us heu pensat que sou? Quants cops la vida m’he trobat samarretes, calces i tangues mirant d’escapolir-se? Fins als nassos, estic, que la roba interior em vulgui prendre el pèl, fins als ous de tots els meus intents frustrats de fer el cub de Rubik sense manipular les enganxines; fart que a casa no m’abracessin prou i del fet que sempre que tinc una bona idea algú l’hagi tingut ja abans. Per què hòsties no em vaig menjar una rosca fins als divuit? Per què en Coyote mai enganxa el Correcamins? Per què, quan érem petits, la meva germana tenia aquella facilitat per desmaterialitzar-se, entre riotes mefistofèliques, protegida per una densa boirina sulfúrica, quan en fèiem alguna de grossa, i la mare sempre em trincava a mi amb les mans a la massa? És just, oh amic Noya, que pel carrer em costi reprimir els pensaments impurs respecte de les mullers del proïsme, i els desitjos lúbrics per als marits?

Un cop desactivat el bloqueig temporal de l’ull de bou domèstic, recuperat el capteniment, em vaig adonar que el mitjó tornava a ser al punt on l’havia vist en primera instància. Ofès, s’arraulia a tocar de la paret, i em mirava. Els seus ulls se’m clavaven com agulles, i vaig sentir la seva veu retronant dins el meu cap: “La vida o el Súper Coco dels teus gayumbos potser estan en deute amb tu, xaval, però jo no et dec una m...”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic