Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Bru Noya

Bru Noya

Periodista

 

 

Els mitjons d’Einstein




Einstein va deixar de posar-se mitjons quan es va adonar que podia explicar l’univers, però era incapaç d’esbrinar per què els mitjons desapareixen a la rentadora. Anys després un dels grans enigmes de la humanitat continua sense resoldre’s. Potser per això els joves no en porten encara que faci fred. Així s’estalvien l’experiència traumàtica de veure com se’ls cruspeix la rentadora omnívora i els envia a la dimensió desconeguda. Curiosament sempre desapareixen en solitari, mai en parella.

És un fenomen tan inexplicable que s’ha instituït, el 9 de maig, el Dia Internacional del Mitjó Perdut i per les xarxes socials funciona la iniciativa “Apadrina un mitjó”. Segur que qualsevol integrant d’En Comú Podem està parlant setmanes seguides, sense dir res, de mitjons desapareguts, però de vegades és millor que es perdin. Així ens estalviaríem imatges com les d’Esperanza Aguirre fa anys quan, després de sobreviure a un atemptat a Bombay, va arribar a la roda de premsa amb sandàlies i mitjons. Tan anglòfila ella, es va posar l’uniforme oficial dels britànics a Benidorm, demostrant amb aquest gest la seva admiració pel Regne Unit i per Margaret Thatcher. Era aquella primera ministra que advertia els treballadors dient-los que “si vostè estalvia per la seva pensió en un mitjó és possible que nacionalitzem els mitjons”. Posteriorment i esperonada pel ressò de la seva acció, l’Esperanza es va posar mitjons amb la bandera espanyola per jugar a golf, probablement perquè és l’única manera que ha trobat de tenir aquell país als seus peus.

La moda és això que ahir ens semblava ridícul i que avui ens sembla ideal. Les sandàlies amb mitjons han arribat per quedar-se, així com portar sabates sense, encara que estiguem a deu sota zero. I ara que han descobert el significat de l’Aserejé de Las Ketchup ja va sent hora que el cantant francès Vianney confessi que cada cop que canta amb sabates (i sense mitjons) allò de “Mais t’es pas là, mais t’es où?” no es refereix a un amor absent, sinó a un mitjó perdut a la rentadora. Perquè sempre és millor escoltar Vianney que no pas llegir a la revista Mental Floss que això dels mitjons és el resultat d’un esbiaix cognitiu, cosa tan difícil d’entendre com la llista del PSC a les eleccions catalanes del 21 de desembre.

Sort que l’Institut de Ciència de Whirlpool, que és un fabricant de rentadores, explica que, en les de càrrega frontal, els mitjons solen quedar atrapats sota el suro i, en les de càrrega superior, es poden colar pel petit espai que queda entre els tambors interiors i exteriors. I no vaig més enllà amb això dels tambors, ja que encara estic intentant saber per què a la pantalla de l’iPhone X els negres ho són tant. Si descarregues una foto d’Obama et surt una etiqueta d’Anís del Mono. I si descarregues una imatge de l’esmentada etiqueta t’apareix Iniesta.

Tota una novetat. Igual que quan he trobat un mitjó. He obert la finestra i l’he ensenyat als veïns tal com Rafiki mostrava Simba a El rei lleó. Quan en sacsejar la funda nòrdica surt un mitjó, és que ha arribat l’hivern.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic