Els morts

Al final del relat Els morts, de James Joyce, un monòleg desolador commociona el lector mentre la neu de la ficció cobreix Irlanda i uns ulls de son contemplen els flocs a través d’una finestra. John Huston va fer una adaptació magistral del conte. Val la pena arribar a l’última escena del seu darrer film per tal d’apreciar la magnitud de la narració, que parla de nosaltres, de la precarietat de les coses, del desconcert que ens subjuga. 

En l’instant en què Gretta s’adorm entre llàgrimes, el marit, Gabriel, recrea el paisatge nevat de la seva ànima. Tot evocant una penosa història passada que ella li acaba de contar, reflexiona sobre la passió i el significat de l’existència efímera.   

Els sentiments d’aquests personatges són equiparables a la impotència que ens embarga davant qualsevol adversitat inevitable. Des que la pandèmia ens habita, ens anem assabentant, perplexos, de la desaparició, inesperada, silenciosa i distant, sobtada, de familiars, amics i personalitats que han regalat allò que posseïen, han ensenyat allò que sabien, ens han entretingut, ens han fet rumiar, somriure, plorar. Moltes persones s’han esvaït prematurament. I els que restem hem de cercar ombres en el revers del temps. Els records perviuen. Els sentits ens els tornen. Ens fonem amb les seves il·lusions. I el buit creix aquí a dins. Vivim en somnis. Atresorem coneixements, arts i vivències que rememorem amb ells, sense ells. I ens submergim en una nit misteriosa. 

Precisament, el pas del temps fa que els difunts, tots els finats i especialment els nostres, les defuncions que ens afecten de ple, augmentin en nombre, és clar. És llei de vida. Ens hi resignem. I fem el cor fort. Tanmateix, també morim quan ells se’n van. El període dramàtic actual accentua l’ànsia de conèixer-nos, l’apreciació de plaers que havíem oblidat, la fe en un futur millor. Renovem anhels i celebrem la sort d’haver conegut els que ens abandonen i els que aconsegueixen que siguem més afortunats, els que ens acompanyaran sempre. Els que enyorem i els que no voldríem perdre mai.

Tenim les creacions sublims que ens han llegat, pensaments lúcids, interpretacions magistrals, descobertes esplèndides. I en preservem l’afecte, el calor humà, l’amor. Un cúmul d’emocions. Absents idealitzats, presències diferides, espectres benignes, entre els quals es troben éssers de la categoria de Terry Jones, Josep Maria Benet i Jornet, José Luis Cuerda, Albert Uderzo i Luis Eduardo Aute. Però el dol es multiplica quan les víctimes són properes. L’estimat François Garcia, la bonhomia personificada. I el dolor és infinit, si una mare exemplar, l’estimadíssima Lola Galdeano, ens deixa desemparats. 

Els flocs de neu, estels fugaços, cauen oblics sota la llum d’un fanal, a Dublín, un segle enrere, en un llibre, i aquí, ara, en el llarg hivern que ens amara de tristeses insòlites.

Coratge i conhort als vius que vetllen els morts.