Moltes generacions de lectors i espectadors de cinema hem pogut gaudir de les aventures dels intrèpids Athos, Porthos, Aramis i d’Artagnan, mosqueters de sa majestat el rei Lluís XIII de França i Navarra. La genialitat escriptora d’Alexander Dumas va immortalitzar aquests personatges així com els suposats amors de la reina Anna amb el duc de Buckingham, o els jocs maquiavèl·lics del cardenal Richelieu en un país contusionat encara per la divisió provocada per sagnants guerres de religió entre catòlics i hugonots. 

Dumas va llegar-nos una obra genial, però el que molta gent no sap és que bona part dels personatges protagonistes van existir realment. El nexe de tots ells és un pirinenc gascó anomenat Jean-Armand du Peyrer, comte de Trois-Villes, més conegut com el capità Tréville, de la Companyia dels Mosqueters del Rei, a qui Dumas fa aparèixer en la seva obra. 

Sabem que Tréville va ser nomenat en el càrrec l’any 1634, i que gaudia d’una total confiança del monarca. Va reclutar a molta gent d’àmbit pirinenc per engruixir el cos dels mosqueters, entre ells Athos i Henri d’Aramitz, cosins seus, Porthos, senyor d’Essarts i cunyat seu, a més del famós d’Artagnan, nom amb què era més conegut Charles de Batz-Castelmore, també d’ascendència gascona. 

Un grup de pirinencs doncs, engruixia la part més notable i meritòria d’aquest cos d’elit, creat especialment per a la protecció del rei i la seva família, tot i que també eren temibles en el camp de batalla, combinant els seus dots d’infanteria amb la facultat de poder anar a cavall. Des de la seva creació han causat fascinació, especialment durant el Romanticisme, on es van exaltar molts dels seus suposats valors de lleialtat fraternal, reflectits en el seu famós lema: “Un per a tots, tots per un”. La suposada troballa del cos de d’Artagnan en una església de Maastricht fa poques setmanes, i la gran repercussió que ha tingut la notícia, són una prova del magnetisme que encara ens provoquen avui en dia.

No va exagerar Dumas sobre la mala relació que hi havia entre el cardenal Richelieu i els mosqueters, atès que ambdós es disputaven el favor del rei. Però va ser el successor d’aquest prelat, Mazzarino, qui finalment va abolir aquest històric cos armat, un cop ja era mort Lluís XIII, durant la minoria d’edat del seu fill Lluís XIV.

La reina Anna, vídua i regent del regne, va voler recompensar al capità Tréville per tants anys de serveis prestats, i aquí ve la gran curiositat que apropa molt el personatge a nosaltres: va ser anomenat governador del País de Foix, per tant, càrrec que tenia com a seu de poder el magnífic castell, que avui forma part de la nostra candidatura a la Unesco.

Com a governador de Foix, havia d’estar per força molt familiaritzat amb la realitat d’Andorra, i caldria poder investigar-ho a fons. De fet, aquest càrrec estava directament relacionat amb la recepció de la Quèstia que biennalment rebien els nostres senyors del nord fins a la Revolució Francesa. En espera d’aquests estudis, cal recordar que la petjada de Tréville encara és visible al número 23 de la rue des Chapeliers de la vila de Foix, on encara es conserva la casa familiar d’aquest famós mosqueter, que avui fa les funcions d’hostatgeria.

El càrrec de governador va ser heretat pel seu fill. El vell mosqueter va acabar els seus dies en els dominis que tenia a Gascunya. Va morir al castell d’Eliçabéa, que ell havia encarregat construir al famós arquitecte François Mansart.

Sabem per la documentació, que el càrrec de governador del País de Foix era transcendental en les relacions entre els andorrans i els reis de França, cosenyors d’Andorra. Eren una mena d’intermediaris previs en molts conflictes i súpliques. El fet que el més poderós dels mosqueters del rei exercís aquest càrrec és una curiositat que, com a poc, ens agermana a un gran personatge de la literatura mundial.