Al meu fill li van regalar pel seu aniversari una nina de drap amb dues trenes i una faldilla rosa estampada, una gorra de llana i unes pestanyes dibuixades precioses. Li va encantar, i és que és maquíssima i molt agradable de manipular. Aquell dia volia dormir amb ella. Li vaig demanar si volia posar-li nom i em va dir que ja en tenia. Li vaig preguntar quin nom li havia posat. I no va dubtar: “Pol.” Em vaig sorprendre, i li vaig tornar a preguntar per si no ho havia entés bé. Va tornar a dir, en veu més alta, “Pol”. Vaig dubtar de si dir-li que Pol era un nom de nen i la nina era evident que era una nena. Però ell, amb 2 anys, ho tenia clar, havia decidit posar-li aquell nom. També li hauria pogut dir que “els nens tenen penis i les nenes vulva i que si neixes home, ets home, i si ets dona continuaràs sent-ho”, i que, per tant, Pol no era un nom adequat per a aquesta nina. Les reminiscències d’un model tancat i únic en què no té cabuda la diferència encara hi són. Cada cop que vaig a un parc nou, es dirigeixen al meu fill com “mira quina nena” pel simple fet de portar el cabell llarg. Cal trencar amb els estigmes i encasellaments. Cal trencar amb les etiquetes, perquè tot això comporta actituds discriminatòries cap aquell que no forma part dels identificatius preestablerts. El que cal és analitzar aquestes actituds i saber d’on venen i per què discriminen, i denunciar-les perquè aquestes sí que no hi tenen cabuda. Perquè si no també haurem de posar rètols i dir que són “ultradretans” i “xenòfobs”, i això és entrar de nou en un joc d’etiquetes que no agrada, que no aporta res. Si la nina amb trenes i faldilla es diu Pol, es diu Pol i prou.
