Quan pensem en els espais de poder, probablement ens venen al cap grans palaus, parlaments o edificis solemnes. Llocs concebuts per representar l’autoritat i recordar-nos, només de veure’ls, que allà s’han pres, o encara es prenen, decisions importants. Però el poder no sempre ha necessitat grans immobles. A Andorra, durant molts segles, algunes de les decisions que afectaven la vida de les nostres comunitats es van prendre en llocs molt més senzills: sota el porxo o comunidor d’una església, en un cementiri, era, planell, pont o, fins i tot, en algun indret assenyalat d’una muntanya.
Molts d’aquests indrets continuen entre nosaltres. Hi passem pel costat, els travessem o els contemplem sense saber que, segles enrere, els nostres avantpassats s’hi reunien per elegir representants, resoldre conflictes, delimitar terres o prendre decisions que afectaven el conjunt de la comunitat. Són llocs que formen part del nostre paisatge quotidià, però que alhora custodien una extraordinària memòria històrica, política i col·lectiva. Una memòria que no sempre és visible i que, en alguns casos, hem anat oblidant.
La meva recerca m'ha anat portant a mirar aquests espais d'una altra manera. Més que una suma de llocs dispersos, formen una autèntica geografia del poder. Durant segles, el govern de les Valls no es concentrava en un únic edifici. Es desplegava sobre el territori. Els cementiris de Sant Esteve o Santa Eulàlia, el Planell de la Santa Creu de Canillo, Prada Redó, els comunidors o els porxos parroquials constituïen una xarxa d'espais on el poder es feia visible, es negociava i acabava adquirint legitimitat davant la comunitat.
Alguns episodis il·lustren aquesta realitat amb una força extraordinària. L'any 1289 trobem Roger Bernat III de Foix a les Bons, juntament amb representants de les parròquies andorranes, en el context del conflicte sobre les muntanyes de Forganyà i Perafita. La seva presència en aquest indret ens permet plantejar si les Bons podia haver estat un espai de poder vinculat als Foix. El paisatge esdevé així una font per comprendre la nostra història política.
Amb el temps, aquella geografia del poder també es va transformar. Les institucions van necessitar espais propis, llocs on reunir-se, governar i, sobretot, custodiar la documentació que generaven. El poder començava així a tenir casa. Però l’aparició d’aquestes seus no va esborrar els antics espais de reunió. Porxos, cementiris, eres i planells van continuar convivint durant molt de temps amb les noves cases comunals i, finalment, amb la Casa de la Vall. No hi va haver, per tant, una ruptura, sinó una evolució: d’un poder profundament arrelat al paisatge a un poder que, progressivament, també es va materialitzar en edificis.
Aquesta geografia del poder, però, no ha desaparegut. Bona part d’aquests indrets encara formen part del nostre paisatge. Alguns han canviat profundament; d’altres continuen gairebé amagats darrere la seva quotidianitat. Potser hi passem cada dia sense saber que durant segles van ser llocs de reunió, de deliberació o de representació de les nostres comunitats. Hem après a protegir edificis, monuments i paisatges, però no sempre hem sabut conservar amb la mateixa cura la memòria que els dona sentit. Un espai de poder sense el relat que l’explica corre el risc de convertir-se en un indret intranscendent.
Recuperar la memòria d’aquests espais és salvar un llegat patrimonial, una part de la memòria que, el pas del temps, ha anat esborrant de la nostra història col·lectiva. Andorra no es va construir només des de les institucions que avui coneixem, sinó també des d’aquells porxos, cementiris, eres, planells, ponts i muntanyes on generacions d’andorrans es van reunir per decidir sobre els seus afers. Conèixer aquesta geografia del poder és també una manera de conèixer millor els fonaments de la nostra societat.