Més enllà de les castanyes i els moniatos, d’anar al cementiri, del culte als morts, del misteri, de la por... Tots Sants i el dia dels difunts, que pròpiament segons la tradició cristiana se celebra el 2 de novembre, pot ser un bon moment per recordar els nostres morts: familiars, amics... Un cop vaig llegir el títol d’un llibre que deia així: Els nostres morts no envelleixen. I em va cridar molt l’atenció. Potser els nostres morts ens van deixar de nens, joves o ancians i ja no celebraran més aniversaris, per entendre’ns, no es faran més grans d’edat que quan van marxar. El que potser sí que envelleixen són els nostres records sobre els difunts perquè mentre vivim el temps no es paralitza, i la memòria a vegades és traïdora i si ets d’ànima despistada la cosa es complica encara més. Nosaltres, els vius, sí que sumem anys. Tant de bo creixem en maduresa i saviesa i en el record agraït de tot el bé que ens van aportar les persones que ens han acompanyat en el camí de la vida i ara no hi són. Hi ha a qui l’ajuda pensar que no han mort per sempre, que viuen en una altra dimensió, que estan amb Déu, i que fins i tot ens donen un cop de mà quan ho necessitem. Qüestió de creences, de formació i de les experiències personals de cadascú, podem pensar. El que està clar és que la mort ens parla de la finitud de la vida i que és una realitat de la qual ningú se n’escapa, per més que a vegades la vulguem amagar, obviar o oblidar. Això també ens ho recorden els nostres morts, els que no envelleixen i resten en el profund del nostre cor per l’amor que ens han donat i l’amor amb el qual els hem estimat.
