Ho desconeixem quasi tot sobre els comtes de Foix, tan vinculats a la nostra història.

Per a la majoria de gent d’Andorra, els comtes de Foix són uns grans desconeguts, tot i que donen nom a carrers del nostre país, les seves divises surten al nostre escut nacional, o fins i tot bategen el liceu francès. Sobta, perquè aquesta importantíssima i antiga nissaga ha esdevingut una de les més transcendentals en la història d’Europa. I són molt nostres, a part de compartir-los per vinculació històrica amb bona part dels pobles de la nostra serralada.
Els hereus de la casa comtal foixenca van ser els nostres coprínceps del nord, vescomtes de Castellbò i Bearn (per això apareixen les dues vaques d’aquest antic país al nostre escut), comtes també de Bigorra, reis de Navarra, i finalment, Enric II de Foix va ser coronat rei de França l’any 1589, encetant una dinastia, la dels Borbons, que ja són una altra història.

Amb sort, la gent d’Andorra els poden ubicar pels pariatges, però generalment, tot i tenir una història extraordinària, són uns grans desconeguts per a la immensa majoria de la nostra societat.

Els Foix eren parents directes de personatges tan importants com els comtes d’Urgell, els de Barcelona o el mateix Cid. Ximena de Barcelona, filla de Ramon Berenguer III i neta de Rodrigo Díaz de Vivar, va esdevenir comtessa en casar-se amb Roger Bernat I. No hem d’oblidar tampoc els seus ancestres urgellencs: els Caboet i els Castellbò.

Però probablement el nostre  copríncep medieval més conegut a Europa va ser Gastó Febus, III de Foix i X de Bearn. Conegut com l’autèntic príncep dels Pirineus, amb uns estats que anaven d’un extrem a l’altre de la serralada, governats amb gairebé total independència. Per tenir-la, va demostrar al camp de batalla les seves grans virtuts com a guerrer. La més famosa de totes va ser la batalla de Launac, el 5 de desembre del 1362, on tot i estar amb minoria de forces, va tenir una victòria aclaparadora sobre les forces dels poderosos Armanyacs, fet que li comportà un extraordinari botí de guerra i, de retruc, tenir salvaguardats els seus estats dels estralls de la Guerra dels Cent Anys, inclosa Andorra.

A ell, com a bon trobador que també era, se li atribueix la confecció del lema de la nissaga: “Tocoy-se gausos!”, així com la cançó Se canta, considerada encara avui com l’himne nacional d’Occitània. Per encàrrec seu, se’ns ha llegat el magnífic Llibre de la Caça, una autèntica joia de l’art gòtic amb miniatures pintades, avui conservat a París. Home de clars i obscurs, va matar l’únic fill legítim que tenia, després que aquest l’intentés enverinar. Va reconèixer, però, els seus plançons il·legítims. Un d’ells, Bernat, va ser el fundador de la noble casa castellana de Medinaceli. Un altre, Yvain, al qual molts consideren el preferit del seu pare, va demostrar també ser un gran guerrer. A la batalla de Rabastens, la nit del 20 al 21 de juliol del 1381, va massacrar un poderós exèrcit de mercenaris que volia saquejar els estats del seu pare. Tot i la victòria, el nostre heroi va morir a causa de les ferides uns dies després.

Amb aquests pocs exemples, d’una nissaga que ja guerrejava als albors de l’any mil, he volgut fer difusió, altra vegada, de la història d’una família comtal tan nostra, tan pirinenca, però també tan desconeguda encara. 

Des de Velles Cases se’ns brinda l’oportunitat de conèixer-los una mica més, mitjançant la conferència magistral que ens brindarà dimarts vinent a la Biblioteca Nacional (18 hores), Claudine Pailhès,  sens dubte la màxima experta mundial sobre els comtes de Foix, que ha dedicat la vida acadèmica al seu estudi, condensat en la seva darrera obra: Les Comtes de Foix: Des Pyrénées au trône de France (XIe-XVIe siècle).

onèixer els comtes de Foix és conèixer una part fonamental de la nostra història, i tenim el deute de fer-ho, així com reforçar-ne les relacions amb els seus antics territoris.