Els números de la felicitat

Llegeixo el Children’s Worlds Survey 2020, un informe mundial sobre benestar infantil. Entre d’altres, un dels resultats més destacables és que l’escola agrada a una proporció inferior al 50% dels enquestats, una percepció que augmenta a mesura que es puja de curs. I dic jo que per arribar a tal conclusió no calia sondejar 128.000 infants i joves de 35 països diferents. Això ja ho sap tot déu que ha patit l’educació secundària a les seves carns.

Hi ha, però, dades remarcables, com ara la inquietud manifestada per una quantitat gens insignificant dels informants: que els progenitors els escanyen en excés pel que fa al rendiment acadèmic (un 40% d’entre 10 i 12 anys viuen molt pressionats en aquest àmbit), ja que per regla general el projecte familiar penja de l’èxit escolar que acabi assegurant la promoció social dels fills. Tant se’ls en van les energies per aquest flanc, a pares i mares, que tot just un 55% de nenes i nens creuen que a casa algú s’interessi pel que fan; només un (minso) 35% declaren passar-s’ho bé amb la família i un altre (escàs) 35% pensa que n’aprèn alguna cosa. No obstant això, resulta que la majoria, quan se’ls demana si són feliços, si se senten bé en global, responen que sí. Encapçalen el rànquing els menuts albanesos, amb una puntuació de 9,4 en una escala de 10. I els segueix la canalla de països que deixa palès que les bones condicions econòmiques no necessàriament es relacionen amb la sensació de confort personal, com és el cas de l’Índia (8,6). Posats a filar prim, una altra dada rellevant és que un 10% dels menors de 8 a 12 anys admeten preocupar-se per la situació econòmica de la llar, i un percentatge gens menyspreable (6,4% a Catalunya) confessa no gaudir de prou mitjans com per assegurar tres àpats al dia. Una particularitat que contrasta amb el fet que per exemple a Noruega quasi un 99% tingui connexió a internet versus el magre 33% de Nepal. C’est à dire: que hi ha llocs on a la canalla no li dona ni per menjar, veu restringit l’accés a les noves tecnologies (el que hipoteca el seu futur en el món actual) i a l’altra punta del món un nen et pot tornar de l’escola que tant detesta i posar-se fins al cul berenant mentre es fon les neurones jugant en línia al Brawl Starso l’Among Us.

De tot plegat podem extreure’n algunes consideracions. La primera, que a la vida no cal tenir gaire, per sentir-se bé. La segona, que hauria de caure’ns la cara de vergonya per no garantir que cap nen pateixi penúries o desigualtat d’oportunitats. Finalment, que els adults hauríem d’estar molt més pendents de joves i petits, ni que sigui perquè un dia no massa llunyà ells menaran les nostres cadires de rodes. En direcció a la residència o escales avall.