Mai hauria pensat que escriuria una crítica tan negativa i frustrant ocasionada per una creació de Quentin Tarantino, al meu entendre el director més important de la dècada dels 90. I és que després de passar 167 minuts davant la pantalla m’he quedat petrificat. ¿El mateix director de Reservoir Dogs o Pulp Fiction és qui signa aquesta obra? No aconsegueixo creure-ho. I si és cert puc afirmar que l’amic Quentin ha perdut totalment la seva identitat caient en un pou ple de vulgaritat. Sí, vulgaritat, com qualsevol altre tipus de cinema que només busca obtenir un resultat final acceptable. I com és habitual, hi ha sang i acarnissament però corrent i ridícul, situant-nos sempre en un context cinèfil clar. La violència gratuïta normalment és una cosa atractiva en una pel·lícula sempre que tingui un sentit, un rumb i un objectiu. No és el cas.
Però anem a l’inici. L’amor de Tarantino pel western és de sobres conegut, igual que el seu afany per homenatjar aquelles pel·lícules que ell admira i venera. Ja va realitzar el seu particular homenatge al gènere amb Django Unchained, i d’una manera notable va aconseguir castigar com es mereixen aquests maleïts racistes americans de mitjans del segle XIX, moment en què va néixer el monstre covard del Klux Klux Klan. Va fer el mateix anys abans alliçonant, en aquest cas, dements i criminals nazis en la genial Inglourious Basterds. Però es veu que no en va tenir prou amb un western; ara ha repetit i fins i tot n’ha anunciat un tercer. En cas de mantenir el nivell no seria necessari. La pel·lícula comença bé, a l’estil Tarantino, sobretot amb aquests crèdits inconfusibles. Cal destacar també la increïble fotografia, i més encara quan la càmera marxa per uns exteriors sorprenents en un vol perfecte, tot en format 70 mm, destinat únicament als més agosarats i experimentats directors.
El primer terç de la pel·lícula encara no deixa entreveure l’imminent desengany. Es cou, això sí, a foc lent, molt lent. El problema ve quan els famosos Odiosos Vuit es troben en un mateix lloc, en un mateix destí, moment en què hauria de passar justament el contrari. Però Tarantino es proposa jugar a ser Agatha Christie, i això és una cosa molt difícil d’imitar. Però el més sorprenent és que és ell mateix qui sembla esquinçar el seu propi guió fent-lo miques a meitat de la pel·lícula. Tot el que segueix és més que previsible i la història s’ofega en la seva pròpia exageració de despropòsits i disbarats. ¿Per què aquest harakiri Quentin?
¿El fet que el primer guió es filtrés ha afectat el resultat final? Molt probablement. La realitat és que Tarantino es va enfurismar tant que inicialment va decidir anul·lar el projecte. Si no pots confiar en el teu propi equip, ¿en qui ho faràs? Quins pocavergonyes! Hauria estat comprensible que els hagués aplicat algun tipus de tortura o ajustament de l’estil que sol aparèixer en les seves pel·lícules. Pel que sembla va ser Samuel L. Jackson qui el va convèncer de continuar amb el projecte. Així que un cop passada la còlera, Tarantino va decidir reescriure part del guió per alliçonar els seus delators i, segons crec jo, això va ser el que va afectar el resultat final, tot i que ningú sabrà si el guió inicial era millor o fins i tot pitjor. La veritat és que la majoria de la crítica ha lloat la pel·lícula fins a l’infinit i més enllà, i jo em pregunto: ¿hem vist la mateixa? ¿Estic malalt? No, estan malalts. Ni jo, seguidor absolut del director, són tan cec.
Dit tot això m’agradaria ressaltar la gran actuació de l’incombustible Samuel L. Jackson. Sense ell el film seria un nyap absolut. Bé, potser no tant, però quan les expectatives són tan altes la decepció es magnifica i tot es fa fosc. És un dels actors fetitxe de Tarantino i en totes les pel·lícules en què treballen junts està a un nivell altíssim. A la història passarà el seu paper de Jules Winnfield en l’anteriorment esmentada Pulp Fiction, però també va enlluernar com a Ordell Robbie a Jackie Brown i com a Stephen en la també esmentada Django Unchained.
Després de l’estrena de Los Odiosos Ocho Tarantino va anunciar la intenció d’adaptar la pel·lícula al teatre. ¿Com? La pel·lícula ja és una obra de teatre amb una sobreactuació dels personatges basada en un expressionisme absurd! ¿Pot ser que el formidable i esplèndid desfasament cronològic de Pulp Fiction li remuntés en la memòria i hagi pecat d’audàcia en intentar adaptar una obra de teatre al cinema abans que fins i tot la pròpia obra s’hagi concebut? Millor hauria estat iniciar-se directament a Broadway! En fi, tots els grans directors tenen alguna taqueta negra en el seu historial i el gran Quentin Tarantino no ha estat una excepció. Dit tot això recomano a tothom que la vegi, observi i opini. En línies generals el nivell serà bastant més alt que el de la majoria de decepcions que viu últimament el cinema. Prefereixo un Tarantino coix que molts en plena forma. En dono fe!