En aquest inici de curs, l’ús dels dispositius electrònics a l’aula ha tornat a sortir als mitjans de comunicació. Sens dubte ho ha fet per bons motius, és un tema del qual val la pena parlar. Els nostres veïns del sud també ho van fer en el seu moment, específicament pel que fa als telèfons mòbils.
Potser valdria la pena recordar dues cosetes que tenen la seva importància. La primera és que si estem realment preocupats pels possibles perills de la navegació per la xarxa, potser s’haurien de prohibir els dispositius electrònics de soca-rel, tal com es fa amb altres substàncies potencialment tòxiques. Ara bé, podem estar ben segurs que aquesta solució no pot funcionar a partir del moment que hi ha molts pares que compren dispositius –mòbils o tauletes– als seus fills, i que a més els deixen connectar a les xarxes pagant-los les dades cada mes. Encara que els nostres fills no tinguin ni telèfon ni dades, l’amiguet de classe segur que sí. Com a societat, ¿estem disposats a legislar i a aplicar una solució radical amb accions i no només de paraula? Jo crec que no.
El segon aspecte que voldria recordar és que tots els perills de l’ús dels dispositius mòbils també poden recaure sobre els adults. Sense anar més lluny, estic segur que tots coneixem gent suposadament adulta que no aconsegueix desenganxar-se del mòbil, ni tan sols quan està servint clients en una botiga o assistint a una reunió de treball. Potser els adults hauríem de començar per netejar la nostra pròpia teulada, abans de criticar l’ús de dispositius electrònics a l’aula. Nosaltres mateixos, realment sabem fer servir aquests trastos?
Una última reflexió que voldria fer és estrictament dins l’àmbit pedagògic. Fa quaranta anys o més, estàvem a principis de l’època dels primers ordinadors personals, una part dels mestres i pares ja sentien que això seria un camí de futur per als nens, una tecnologia que els caldria dominar per poder progressar personalment i àdhuc laboralment. Els uns estaven disposats a canviar les maneres d’ensenyar, i els altres a costejar el material electrònic necessari. Però una part dels docents –així com alguns pares– es van posicionar en contra amb bastant fermesa. Sempre s’havia ensenyat amb paper, pissarra i guix –segons deien– i aquestes innovacions tecnològiques no podien aportar res. Es preocupaven per l’aïllament social d’alguns alumnes. Oi que us recorda algunes intervencions del debat actual sobre l’ús de mòbils i tauletes a l’aula? Canvieu l'ordinador personal per dispositiu electrònic i els posicionaments es repeteixen.
Personalment, veig arguments respectables a les dues bandes. Però, en aquest segle XXI, si tenim clar què és allò que volem ensenyar i a qui ho volem ensenyar, hauria de ser prou evident quan és apropiat fer servir ordinadors de butxaca, i quan no ho és.
