Andorra va formar part del comtat d’Urgell des dels orígens, quan el territori comtal amb prou feines es reduïa a les valls comprimides entre el port d’Incles i els estrets avui inundats pel pantà, que el riu Segre havia excavat Coll de Nargó en avall, amb paciència geològica. Tanmateix, l’acció emprenedora, decidida i guerrera dels comtes urgellencs va fer créixer els seus dominis fins a les portes de Lleida al segle XII, convertint-se en una de les nissagues més poderoses de la Corona d’Aragó, sumant-hi el fet que també tenien importants possessions a l’antic regne de Lleó. 

Ara bé, aquests èxits conqueridors i el seu gran patrimoni lleonès, que també incloïa la ciutat de Valladolid, van provocar un progressiu desinterès pels seus dominis més septentrionals. En essència, els comtes van anar cedint les seves possessions, com el cas d’Andorra als bisbes d’Urgell i el de Castellciutat, als vescomtes de Castellbò. Aquesta cessió de dominis serà l’embrió de moltes disputes, ocorregudes a cavall entre els segles XII i XIII, que no es resoldran fins a la signatura dels Pariatges del 1278.

Malgrat això, els comtes van renunciar al domini d’aquests territoris situats més al nord? Cal encara estudiar-ho amb minuciositat, tanmateix Ermengol VIII ja ens posa sobre la pista, quan l’any 1190 dona permís a Arnau de Castellbò, perquè reedifiqui la fortalesa d’Enclar, si bé no tenim cap prova que ho acabés fent. 

El vuitè dels Ermengols mor l’any 1209, sense successió masculina legítima. L’herència recaurà en la seva filla Aurembiaix, per voluntat testamentària, sota la regència de la seva mare Elvira de Subirats. Aquesta tutela esdevé més teòrica que efectiva, perquè el moment és aprofitat per diferents actors de la noblesa, a fi de materialitzar les seves ambicions sobre el comtat. Finalment, després de diferents vicissituds i moviments polítics, que s’hauran d’analitzar amb profunditat, s’instaurarà una nova dinastia comtal, regida pel llinatge dels Cabrera, que també eren vescomtes d’Àger.

L’evolució dels esdeveniments històrics implicarà que els nous comtes deixin de tenir una autoritat efectiva sobre Andorra, si bé aquesta va ser reivindicada per ells en algunes ocasions, atenent els seus teòrics drets jurisdiccionals, que havien ostentat des dels orígens. Cal destacar també els vincles familiars d’aquesta nova nissaga amb els comtes de Foix, que havien esdevingut cosenyors d’Andorra amb la signatura del Pariatge.
En el marc de restituir les magnífiques tombes dels comtes d’Urgell al monestir de Bellpuig de les Avellanes, reproduint els panteons originals que avui són al museu The Cloisters de Nova York, s’han obert les sepultures a fi d’estudiar-ne les restes. Els ossos d’Àlvar I d’Urgell, la seva dona Cecília de Foix i els seus fills, el comte Ermengol X i Àlvar d’Àger, que per sort no van viatjar a Nord-amèrica, han estat sostrets de les seves urnes modernes a fi de ser estudiats amb profunditat.

Tant de bo aquesta importantíssima notícia esdevingui un punt de partida per posar en valor tant la història com el llegat dels comtes d’Urgell, molt vinculats amb la cultura, el patrimoni i l’ànima col·lectiva de tots els que formem part dels antics territoris del comtat. Hem de reivindicar-nos com a hereus d’aquest llegat, des dels andorrans fins a les bones gents que habiten en comarques com l’Alt Urgell, el Solsonès, la Noguera, l’Urgell o part de la Segarra. La mateixa ciutat, Lleida, va tenir un vincle important amb els comtes, esdevenint senyors de part de la ciutat fins ben entrat el segle XIII.

Reivindicar, emocionalment i culturalment, el llegat dels comtes d’Urgell hauria de ser un projecte prioritari, des d’Andorra fins a Menàrguens. Qui sap, potser aquests ossos històrics donaran l'embranzida per fer-ho. Com diu el lema dels comtes, cisellat al claustre de les Avellanes: Pax vobiscum fiat!