El més dificil de suportar després d’haver donat positiu en els testos de PCR és el confinament absolut i escrupulós, més sever del que han hagut de mantenir la resta dels ciutadans. Bé, els que no han donat positiu.
Penseu-hi: els de casa no hem pogut anar a comprar ni al supermercat ni a la farmàcia, no hem pogut anar a tirar la brossa; no hem pogut creuar el llindar de la porta en un mes i mig.
Per sort, la resta de l’any ens envoltem de bons amics que, en assabentar-se’n, se’ns van oferir al minut per anar a comprar. Sempre et causa recança, i intentes no emprenyar-los, però al final veus que per aconseguir segons quins productes, et fa falta la seva ajuda. Perquè diguem-ho tot, la compra online està funcionant d’allò més, però no és perfecta. Hem descobert botiguers que han posat el servei a domicili a disposició dels confinats, i a través de whatsapp hem pogut fer les comandes que ens han portat puntualment, pagant-les a través del servei de transferències en linia. I n’hi ha que funcionen d’allò més, immillorablement, però n’hi ha que justegen... no saps ben bé perquè, però t’ho pots imaginar, manca de productes, però clar, quan no sortir es converteix en una obligació, passen coses com la que us explicaré a continuació.
S’acaben els ous a casa. En demanem online a un supermercat d’aquests grans que hi ha al país. Encara inexperts, demanem una dotzena d’ous de gallines d’aquestes que mengen cucs de terra, cargols i blat de moro, de les que van soltes per la granja, vaja. Quan ens arriba la comanda els ous no hi són, aquella marca estava esgotada, truquem al centre comercial i els demanem per què no ens n’han posat d’un altre tipus, que al final ens és igual, que el que volem és fer truites; ens aconsellen demanar ous de diferents tipus i marques per assegurar-nos que n’arribi algun, en tractar-se d’un producte molt demanat. A la següent comanda, ja en mode expert, demanem mitja dotzena d’un tipus, mitja dotzena d’un altre i una dotzena d’una altra marca, no sé, teniem ganes de truita... I endevineu que ens va arribar el dia següent: dues dotzenes variades d’ous, sis dels simples (els del número 3 estampat, ja sabeu com va, no?) mitja d’un altre tipus i la dotzena d’ous de gallina de les que piquen a terra, bé... Ple, bingo! Vint-i-quatre ous, que a poc a poc han anat desapareixent de la nevera, és clar, per sort els ous duren força. 
El que no ens ha arribat mai tot i utilitzar la mateixa tècnica són els cereals que algun dels meus fills encara esmorza, un misteri això dels cereals.
També us puc explicar l’odissea de les bombetes. De cop a l’habitació de la nena dues bombetes van decidir que la seva obsolescència havia arribat, no sé si estava programada o no, però van caure el mateix dia. Busquem ràpidament allà on guardem els recanvis de bombetes si n’hi havia d’aquell tipus i com era d’esperar, no n’hi havia, i on line tampoc en vam trobar. Vam haver de sacrificar una llum de peu del menjador per tornar a il·luminar la cova de la nostra filla. L’altra llum fosa, ja quan poguem sortir, ens ho mirarem.
Sigui com sigui, el que encara no he entés és com pot ser que la CASS em deixés a la bústia de casa una carta on em demanaven un document sense el qual no em podien pagar la baixa per Covid-19, malaltia que t’impedeix creuar el llindar de la porta, i encara menys baixar a la bústia a recollir les cartes. Misteris que ens porta el confinament.