Quatre de la nit. El nen s’ha despertat. Normalment, el catàleg de causes pot anar des de l’assedegament, passant per algun malson, a l’emergència urinària. Però el que ha interromput el seu descans avui és l’aparició d’uns pallassos dolents en somnis, en la línia dels clowns malparits à la Stephen King, no en el sentit que ho seria qualsevol polític mediocre venedor d’elixirs que us pugui venir al cap ara mateix.

Després de calmar-lo i de xerrar una estona amb ell ha continuat dormint. Jo, proper al moment en què acostumo a llevar-me, he renunciat a tornar al llit i he escomès religiosament la litúrgia de cada matí a primera hora: pipi, cigarreta i cafè, no necessàriament en aquest ordre, i he encès la tele per mirar les notícies. El panorama era l’habitual. El president dels Estats Units segueix repetint mantres escrits pel seu fill petit i regurgitant tuits a tort i a dret. Les darreres setmanes la qüestió té a veure amb la seva rebequeria amb els xinesos, i molt em temo que un dia es posarà davant les càmeres i aguantarà la respiració fins que el gegant asiàtic no aixequi els aranzels a les exportacions americanes. O fins que li comprem la idea que els tirotejos al país –el 2019 n’hi ha hagut més que dies no té l’any– sempre estan protagonitzats per gent amb patologies mentals, i que aquesta n’és la raó i no pas la desastrosa legislació al respecte que permet, justament, que algú malalt vagi pel món amb un fusell a les mans. A l’altra punta de l’hemisferi la cosa no pinta millor. El govern rus, malgrat que cada cop té més dificultats per fer-ho, continua negant la major i manipulant la informació sobre l’explosió que va tenir lloc fa menys d’un mes a Nyonoska, al nord del país. Bona part dels mitjans internacionals la relacionen amb les proves d’un míssil que duu incorporat un reactor nuclear, que li garanteix prou energia per gaudir d’abastament il·limitat i qui sap si mantenir-se enlairat durant mesos. L’incident, malauradament, es va cobrar la vida de cinc científics russos, va causar diversos ferits i va ressuscitar alguns fantasmes en un país que amb Txernòbil va pagar ben cara la incompetència dels seus líders en aquesta matèria.

Anava jo donant-li voltes a tot això i he tornat a sentir el meu noiet, que em requeria de nou. Els pallassos una altra vegada. “Fill”, li he dit, “no et queixis, que els teus van i venen, i amb sort no hi tornaran. Jo em trobo els mateixos, cada dia del món, i no hi ha forma de fer-los fora”. En silenci, m’ha etzibat una mirada, amb els ulls mig tancats, i no tinc clar si volia dir-me “amb un pare com tu no calen enemics” o “quan tinguis vuitanta anys i et deixi tirat a una cuneta no seràs tan burleta, xaval”.