El Grup de Recerca de Cerdanya acaba d’iniciar una campanya que té com a finalitat la divulgació del parlar propi de la comarca. Una de les accions més visibles consisteix en la creació i posada a la venda de samarretes serigrafiades amb mots característics de la zona. Aquesta iniciativa se suma a la que, des de ja fa uns anys, porta a terme l’associació Cambuleta amb el parlar pallarès, la qual també edita una col·lecció de contes infantils amb el dialecte de la comarca. A totes dues propostes cal afegir-hi les diverses publicacions que han anat apareixent els darrers anys sobre els parlars dels diversos indrets del Pirineu, de tal manera que totes les comarques de la serralada tenen ja, com a mínim, un llibre amb el vocabulari específic de cada lloc. Alhora, els parlars pirinencs apareixen també en obres de ficció a l’hora de donar veu als personatges del país. Tot plegat ens situa en una època de reviscolament de la manera de parlar de cadascun dels territoris que conformen la regió pirinenca.
És evident que la normalització lingüística, tant a les escoles com a la resta de les institucions públiques catalanes, ha servit per unificar la llengua a partir de la ingent feinada de Pompeu Fabra, a la qual ha donat continuïtat la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la publicació dels seus diccionaris. Per tant, les noves generacions s’han anat formant amb l’ús d’una llengua estàndard, si fa no fa igual a tot el domini lingüístic. Havia de ser d’aquesta manera: una llengua ha de tenir les mateixes normes arreu d’on es parla. L’alternativa hauria estat el caos. En conseqüència, les maneres de parlar pròpies dels diferents indrets han anat quedant en desús, gairebé circumscrites només a la generació de les persones més grans. Amb iniciatives com les que hem esmentat al principi no es pretén pas deslegitimar el català normatiu en benefici de la parla local, sinó fixar uns mots per tal que no acabin desapareixent per la falta d’ús. Al capdavall, la manera de parlar pròpia de cada lloc és un element patrimonial, un actiu cultural al qual cal donar protecció.
La varietat de parlars pirinencs s’explica, en gran part, per la mateixa orografia del territori. Estem parlant de comarques molt clarament delimitades per l’entorn muntanyós. El Pallars n’és un exemple molt clar, com és també el cas de la Cerdanya i, naturalment, del Principat d’Andorra. Aquestes característiques físiques del Pirineu han fet que, fins i tot, en un territori concret s’hi parli una altra llengua, l’occità de l’Aran. Un cas a part seria l’Alt Urgell, una comarca travessada per la línia imaginària que separa el català nord-occidental del català central i, a més, amb diferències notables entre el nord i el sud, de tal manera que recull trets característics del parlar del Pallars en la seva part nord-occidental, del d’Andorra a prop de la línia fronterera, del cerdà al Baridà i del Solsonès i Ponent a l’extrem septentrional de la comarca. Per tant, estem parlant d’una diversitat lingüística extraordinària.
De tot plegat en podem treure la conclusió que el futur dels parlars pirinencs està en bones mans, les de les entitats i persones del mateix territori que emprenen accions per preservar-los. Hi ha també un sentiment d’orgull de pertinença a un determinat lloc. Molts pallaresos llueixen cofois les samarretes amb mots i expressions com ara furro, orc, supo-supo, mai tant!, sabedors que, amb aquella simple acció, estan fent país. El mateix passarà amb els cerdans i amb altres comarques pirinenques que en segueixin l’estela.
