Sovint sentim a dir que “aquests periodistes no s’enteren”, o “ens han capgirat les paraules”, o “no vam dir això”, o altres variants. Però és que també tot sovint ens trobem que s’expliquen coses a mitges, s’amaga una part de la veritat i evidentment hi ha interessos ocults sovint difícils de destriar. També ens trobem que s’utilitzen paraules que no signifiquen el que es vol dir, o tenen diversos significats, o que es deixa massa marge a la interpretació. D’altra banda, també ens trobem amb el fet que no se sap llegir –però d’això ja en vaig fer una columna.
Tot plegat, però, no té per què ser sempre que “el periodista no s’entera”, que a vegades també és, clar que sí. Tots som humans i tots ens podem equivocar. Però em sembla que més vegades que menys és just a l’inrevés, i els embolics arriben perquè es volen dir coses sense dir-les. En definitiva, aquests malentesos tenen lloc perquè no es diuen les coses clares i pel seu nom. És cert que a vegades no es poden dir. Posem l’exemple d’una investigació policial, on encara hi ha serrells per tancar i si se n’informa es pot modificar el resultat final de l’enquesta perquè els afectats tindrien l’oportunitat de destruir proves o modificar-les. Aquests casos tots els podem entendre i l’ètica professional també porta a respectar aquest tipus d’investigacions. Si es diu clarament que d’això no se’n pot parlar encara, tots ho respectarem, o la majoria ho farem. Però no tot és així i no sempre està en joc la seguretat ciutadana. I la transparència en tots aquests altres casos hauria de prevaldre, perquè no només està en joc la imatge del periodisme, sinó també la qualitat democràtica.