Un suïcidi no és notícia. T’ho diuen ben clar a la facultat de periodisme. Però no cal anar a la universitat, hi figura o hauria de figurar en els codis deontològics de la professió, dels mitjans. Es diu ètica i moral periodística. S’han de complir certs requisits perquè sigui noticiable, com és el fet que el lloc on s’ha produït sigui emblemàtic o si el subjecte és famós o un personatge públic, entre altres pocs aspectes més. Però hi ha companys de professió que no se’n poden estar de no dir allò que potser es pensen que només tenen ells, i com que saben que publicar el suïcidi en si trencaria certs esquemes deontològics, esperen com girar la truita per explicar-ho envoltant-ho d’algun pseudofet que l’englobi, i com qui no vol la cosa, allà tens el suïcida al titular. El periodista se’n va ben orgullós al llit perquè demà sortirà a la premsa l’exclusiveta, que segurament –i per alguna cosa que realment no entenc– serà la més llegida, perquè gran part de la societat és morbosa, no ens enganyem. I és el peix que es mossega la cua. Com que allò cruel sembra interès per aquell que des de casa no té realment res més important que esbrinar els detalls de com va morir certa persona, que no coneix ni ha conegut ni coneixerà mai, doncs el plumilla va fent. I com una cursa per aconseguir exclusives i grans titulars i poder estar al podi de les notícies més llegides, es van perdent valors. Però això no importa perquè els principis no ens aporten beneficis. Tenir valors avui no és rendible. I el periodista continua sobrevolant a la recerca de carronya, com aquell voltor, aparegut al centre de la capital dimecres passat.
