La Carta d’un capellà jubilat als seus amics és un dels regals més entranyables que m’ha arribat al cor. Ja començant pels dibuixos de la coberta, és una joia de llibre per tenir a les mans. A la portada hi ha una aquarel·la que l’any 2004 va dedicar a l’aniversari dels seixanta-cinc anys del mossèn Ramon l’estimat amic, artista i artesà Sergi Mas, el nostre petit geni, llimoi i mestre, inventor del nostre costat més idíl·lic. A la contraportada, la imatge de l’any 2024 ideada per l’estimada il·lustradora i dissenyadora Cecília Santañes, amb qui vaig tenir la sort de compartir pàgines posant paraules a la primera història de El gran secret de la vaca Bruna: la meva cunyada Ceci, la padrina de bateig i tieta de la meva filla amb qui tinc l’incomparable sort de compartir la millor família del món. Als dos dibuixos, la Mare de Déu de Meritxell, la nostra Confident de tots, a qui quasi tots hem arribat de la mà del mossèn Ramon Rossell Serra. Ja abans de llegir res, un tresor. Un dels trets més genials del mossèn Ramon de Canillo és que sempre ha sabut servir de lligam entre moltes i moltes persones. Sempre i a tota la gent de bona fe, als nens i als joves i als grans i als vells, ens ha fet sentir benvinguts a casa de colònies i a casa del Senyor.

“Amics Jordi, Alexandra i Laura. Feliç de compartir amb vosaltres. Gràcies, M. Ramon,” diu la dedicatòria, i ja em pugen les llàgrimes als ulls de tantes bones memòries i agraïment. Pràcticament des del meu primer dia a Andorra sempre he sabut per instint que si mai em passa res, si em quedo desemparada i abandonada de tots, a AINA sempre hi tindré un plat a taula, un matalàs per dormir i una manera digna de contribuir al benestar de tots amb les meves mans i amb la meva ment, la meva imaginació i el meu enginy. És curiós que ho digui ara, al cap de vint-i-vuit anys, sense haver hagut de demanar mai que m’emparin a mi però havent demanat per altres dones i pels seus nens.  Després les persones per les quals vaig intercedir no van voler l’ajuda (mai he sabut distingir gaire entre els qui només necessiten plorar una mica i els qui realment volen que jo faci coses) però em va quedar per sempre el regal de saber que el mossèn Ramon, que AINA, que la Mare de Déu de Meritxell anava a acollir-los, i així vaig creure per sempre que a mi tampoc no m’abandonaria, si mai em passés res. No és poca cosa aquesta seguretat quan arribes d’una altra punta del món i, tot i tenir un punyat d’amics, d’entrada no tens res per començar a construir, a part d’un contracte laboral de nou mesos, un permís de residència renovable i una habitació de lloguer en un pis compartit. Per circumstàncies felices m’he quedat a Andorra i sempre m’ha anat bé. Gairebé mai no he pujat a veure la Mare de Déu per plorar, però ja amb el Jordi, des del 1999 que estem junys, sempre hi hem pujat per celebrar, per celebrar el nostre casament, el bateig i la comunió de la filla, les misses de diumenge dels estius quan la Laura i les seves amigues anaven a AINA i tantes coses més, entre elles, fer-me andorrana, al cap de molts anys.  

Ai las! Al final he parlat massa de la meva vida i massa poc del llibre del mossèn que té aquest poder evocador de despertar les bones memòries i el sentiment d’agraïment, és clar que a ell i AINA, però sobretot  a la nostra Mare de Déu de Meritxell, Meritxell de les muntanyes, Meritxell del silenci, Meritxell de les neus, la nostra Patrona i Protectora a la qual tots demanem que ens guardi el mossèn Ramon, l’AINA i l’amistat i l’amor que ens ha inspirat, per molts i molt anys.