No sé què faria sense les meves amigues d’Acció Feminista. D’entrada, m’hauria de buscar tema per a la columna d’avui. Però no cal, perquè me l’envien puntualment per correu electrònic. Unes setmanes enrere, recordin, rondinaven perquè segons elles els tíos no les deixem ensenyar les popes, que poc coneixen els rústics cuñaos. Això ja ha passat a la història, però per mantenir el discurs feminista en un nivell adequadament escatològic, l’Hora bruixa de maig –dimarts, a La Fada– la dedicaran a un altre tema de rabiosa actualitat: Les princeses no es tiren pets, l’han titulat. Aix, quina ocurrència més atrevida que hem tingut, es deuen dir, amb les galtes enceses com les padrines de fa mig segle quan sentien un acudit verd. Ara resulta que volen tirar-se pets i que no les deixem, i que els tíos, quina enveja, ens passem tot el sant dia emetent ventositats. Va ser l’altre tarda motiu de constructiu debat a la redacció. Un sector opinava que els pets, com a molt en la intimitat de la parella, i millor llufes. Un altre recomanava no posar a prova la resistència olfactiva aliena, home o dona, per si un cas. Francament, a ningú se li va ocórrer que els tíos tinguem butlla per tirar-nos-en a discreció. Però si això és el que passa en els cercles en què es mouen les delicades noies d’Acció Feminista, mare meva, humilment els recomanaria que canviessin d’amics. Va haver-hi cert consens que un món on tots, homes i dones, anéssim per la vida tirant-nos pets quan ens sortís dels esfínters seria un món no sé si més feminista, però segur que francament millorable. I una marranada. Vaja, que em poden dir masclista, cunyao, fins i tot fatxa, però què volen que els digui, a mi no em trauran que els pets, en públic, només se’ls tiren els maleducats. I les maleducades.
