Les trementinaires, que vam tractar en la darrera columna, responien a unes necessitats econòmiques que la seva terra d’origen, la vall de la Vansa i la població de Tuixén, no els podia satisfer, sobretot durant els mesos d’hivern, quan la terra restava erma per culpa del fred.

Per aquest motiu, moltes famílies dels Pirineus, les més modestes, optaven per marxar cap a la plana a treballar a jornal durant els mesos més freds de l’any. Els que no tenien la sort de poder trobar feina aprofitaven aquell exili voluntari per captar. El recurs de demanar per poder sobreviure durant els mesos d’hivern sembla que era habitual en els muntanyencs desplaçats dels seus pobles en el segles XVIII i XIX. Ho podem comprovar a les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora de finals del segle XVIII publicades en diferents llibres per l’editorial Garsineu. En el cas de la població de Son s’esmenta que alguns veïns amb les seves famílies es desplaçaven a la tardor a França, Aragó, Barcelona i a l’Urgell per treballar. En cas de no trobar feina optaven per demanar.

Una de les respostes del poble de Montesclado explica que en aquella població existien unes 3 famílies pobres que anaven a captar a la terra baixa. En el cas de Tírviales les famílies que rebien aquest tractament era d’unes 10.

Pel que fa a Andorra, s’esmenta –gràcies al treball de la Susanna Vela i el Francesc Olivé publicat al Quadern d’Estudis Andorrans− que hi abundava la població que podríem qualificar de modesta, d’entre la qual alguns eren “mendicants, i no molts”.

D’entre els pobres es destacaven els de solemnitat, els que ho eren encara més que la resta, i rebien aquest qualificatiu des d’un punt de vista social com a diferenciació. Alguns vivien de l’almoina que els donaven els propis veïns, de la solidaritat de la comunitat, i d’altres no tenien més remei, si les condicions físiques els ho permetien, que captar pel país, sobretot per la terra plana. Vídues, orfes, esguerrats o impedits conformaven aquest darrer escalafó de pobres, el de la solemnitat i senzillesa més absoluta en una societat de poca o escassa abundor.

Imaginem-nos per un moment el que representava la pobresa en una terra magra i eixuta, com era la muntanya pirinenca durant els mesos d’hivern. De fet, anar i venir pels camins a la recerca d’algun diner o mossec de pa ha estat habitual pel país fins ben entrat el segle XX. Avui els nostres padrins quedarien esgarrifats de la nostra aparent abundor i de com hem deixat créixer els boscos en aquelles escalonades feixes, avui abandonades i ermes, que ells tan curosament havien conreat per poder alimentar la família. Convindria que ens prenguéssim un moment per reflexionar en aquesta febre desmesurada de consum.