La humanitat ha enviat naus a Mart, ha seqüenciat el genoma del neandertal, ha demostrat com els registres neuronals del cervell poden moure un cursor en una pantalla de l’ordinador, i ha desvelat el darrer paràmetre del model que descriu com els neutrins es transformen d’un tipus a un altre quan recorren determinades distàncies. Però amb els prospectes dels medicaments no hi ha manera.
Fa anys que s’anuncia la seva desaparició i fins i tot el 2023 es va parlar de canviar-los per un codi QR. Els prospectes són això, la lectura que permet a alguns fer-se influenciadors. Els prospectes, això que acostuma a molestar tant.
Perquè sempre estan en el costat pel qual obres la caixa del medicament que sigui. I espera’t que se t’acudeixi desplegar aquestes taules de la llei d’una extensió semblant a un llençol, un discurs de Fidel Castro, o a una etiqueta de Zara. I torna’l a doblegar igual. Per posar-lo dins de la capseta s’ha de tenir l’habilitat d’un orfebre, la paciència d’un alquimista o ser doctor honoris causa com a sexador de pollastres en una explotació de Xile. Algun cop formaran part del món d’ahir.
Mentrestant, continuen entre nosaltres. Són com una edició de Mémoires d’Outre-Tombe de Chateaubriand però dins d’una capseta. Pel títol i per l’extensió. El llibre és d’una excel·lent prosa poètica; el prospecte és terror farmacèutic a còpia d’efectes secundaris i contraindicacions amb tot quantificat en percentatges d’1 de cada 100 individus (poc freqüent) o 1 de cada 1.000 (rar).
Per això el millor és considerar els prospectes com el partit amistós de pretemporada que emet un televisor al fons del bar sense que ningú li presti gaire atenció o com un telenotícies sense so en un restaurant de menú del dia tot esperant que algun dia passin a la història.
