Ningú pot negar que cal ben poca cosa perquè s’emboliqui la troca. No heu tingut, almenys algun cop, la sensació que, emulant l’art del funambulista, vivim en un constant i fràgil equilibri? Sense dubte, aquell qui no arriba a final de mes, aquell qui per desgràcia pateix alguna malaltia, i en general tots, patim o hem patit aquesta sensació. És una sensació d’impotència, de no tenir el control de la situació. Una sensació que fem el que fem algú altre decidirà per nosaltres.

Un recent esdeveniment em va abocar de patac a aquests pensaments: la mort de l’opositor no oficial, perquè es veu que n’hi ha que ho són d’oficials, Alexei Navalny. En si, la mort del polític rus, ja és motiu de reflexió, d’indignació, de por… Encara passen aquestes coses. T’adones que la democràcia, imperfecta en les seves formes però desitjada i necessària malgrat tot, es veu estomacada en alguns països que pretenen ser-ho. Sovint, per no dir sempre, aquests països estan dirigits per personatges igual de pintorescos que perillosos. I això és el que em desperta aquesta reflexió.

Se’ns escapen moltes coses de les mans, estem en mans de quatre perillosos xitxarel·los que han arribat al poder sense qualitats polítiques, en el sentit primer del terme, sense capacitats ni competències reals de gestió i sense qualitats humanes. Sovint han arribat on són, per sostenir un discurs oportunista i caduc amb el qual una part de la seva població s’emmiralla en un moment donat o simplement perquè s’aprofiten de les sinergies econòmiques per arribar-hi i del poder polític per perpetuar-s’hi. 

Sigui com sigui, hi són i tenen les nostres vides i la nostra seguretat en les seves mans. Són com una colla de nadons que no saben què s’empesquen, amb un martell a les mans en una botiga de cristall de Bohèmia. Putins, Trumps, Netanyahus, Khameneis, Maduros, Lukaixenkos, Jinpings, Jong Uns… tot un reguitzell de personatges extremistes radicals i megalòmans que es troben amb la vara de governant entre les mans i amb la capacitat de canviar els designis del planeta. Fins i tot n’hi ha que, a l’aixopluc de la seva democràcia plena i sense falles, escalfen els ànims generals. Penso en el president Macron que no descarta enviar tropes franceses i de l’OTAN a Ucraïna, apel·lant a la defensa de la democràcia i de la seguretat de tots, amb un discurs, cal dir-ho, poc coherent. Mentrestant, des d’altres cancelleries europees, es posen les mans al cap tot mirant de reüll la reacció de l’Os del Nord. Pels uns o pels altres, ja no vivim amb seguretat. 

La vida és així, deia en Vladimir, referint-se a la mort de l’Alexei. Que Putin faci el que hagi de fer amb els països que no paguen, deia en Donald referint-se als països que no paguen les quotes de l’OTAN. Aniqui·larem els EUA i Corea del Sud amb armes nuclears si se’ns provoca, afirmava en Kim. Destruirem Israel en una setmana, amenaçava l’Ali. Afirmacions, provocacions i amenaces que no fan més que encendre els ànims i radicalitzar la població a qui se li amaga sovint la realitat. No hem après res dels règims nazi i feixistes del segle XX. L’home ensopega dos cops amb la mateixa pedra, o més si cal.

Estem constantment a una espurna de l’inici del final, i aquesta depèn d’uns bojos amb poder i amb un botó. Però la que frase que se n’emporta la Palma és: Rússia està preparada per a una guerra nuclear. Pronunciada sense miraments per un Putin que surt reforçat de la darrera pantomima electoral. Preparats, diu? Per a què? Per a morir? Per a la fi del món? Cal ser molt ruc, irresponsable i infantil, tot alhora, per dir una cosa així. 

La tradició judeocristiana ha afirmat sempre que estem en mans de Déu, cosa que, com a mínim, ens exonera de la responsabilitat que comporta el fet de viure. Però la realitat és una altra: estem en mans de quatre xitxarel·los que juguen a ser Déu i poca cosa podem fer-hi. Això sí, al final, tant si acaba sent la versió religiosa com la terrenal, que Déu ens agafi confessats.