Els que no representen ningú

Tot és qüestió de representativitat a la vida. I sobretot quan es combina el terme reivindicació amb el terme laboral, accions, totes dues, que formen part de l’ADN de les organitzacions sindicals. És un còctel amb el qual solem filar molt prim i ens posem sibarites: que no ens donin gat per llebre. L’aval de les demandes és el volum de persones que les secunden. Oberta i públicament, clar. I sempre acabem concloent que aquest no és prou representatiu. Vaja, que les associacions de treballadors parlen per una minoria (molt important també aquest mot) davant d’una àmplia majoria conforme amb l’statu quo. La pobra representativitat dels sindicats ha estat una arma utilitzada de forma recurrent per les administracions i el sector privat per desmuntar algunes reclamacions de millora que han sorgit entre els assalariats. Cal escoltar tots els empleats no als que més criden, hem sentit dir repetidament i també en les darreres setmanes. Sorprenentment, i la realitat és tossuda perquè la història sempre es repeteix, molt temps després que quatre kamikazes hagin sortit a la palestra defensant els seus drets i també després d’haver estat objecte de tota mena de crítiques, una munió de veus (de la mateixa condició) s’alcen compartint el discurs. Per art de màgia tothom participa d’aquella opinió minoritària i pronunciada per aquells que no representen a ningú. Els que tenen el poder de decidir potser haurien de mesurar les paraules i plantejar-se on se situen: si volen anar endavant o bé endarrera. Si volen ser normals o una excepció.