Els que vibren i els que no

Una altra vegada Velles Cases!? Una altra vegada el Fargo!? Doncs sí. Mirin, jo també he tingut dubtes: en aquests temps incerts, ja veurem si infausts, ¿cal enterrar 25.000 euros en una andròmina? Home, segons aquesta lògica, tot el que no es destini a prevenció i sanitat és secundari, i per tant prescindible, des de la cerveseta de l’after work fins a les vacances de què ningú que ha pogut sembla haver-se privat, passant pel nou parc infantil de la Cortinada i la Cala Laurediana, per no parlar de la nova Batllia. Així que sí, vam tornar-hi amb el Fargo, amb Velles Cases i amb Claude Benet. Ara s’ha entestat a salvar Sud Radio, que és com posar-se a lluitar contra els elements. Però és aquesta vocació heroica, la capacitat d’entusiasmar-se per una anècdota històrica –l’operació Peacock– o per una andròmina com el Fargo, i d’encomanar aquestes dèries als que s’han pres la molèstia d’escoltar-lo, el que converteix Claude Benet  en el millor que li ha passat els últims anys al nostre patrimoni i en qui més ha treballat per divulgar-ne aspectes fins ara quasi clandestins. Afortunadament, no és l’únic d’aquesta estirp: mirin si no Joan Pieras, amb el còmic; Jonaina Salvador, amb l’òpera; Jordi Casamajor, amb els petròglifs; Gerard Remolins, que el mateix reconstrueix un dolmen neolític que excava la tomba d’un aviador de la II Guerra Mundial. Per a ells i les seves causes no existeixen horaris ni festius. Vibren amb el que fan, i se senten naturalment cridats a compartir-ho. N’hi ha que els critiquen per diletants, per pesats, per afany de protagonisme. Habitualment, aquells a qui no hem sentit badar boca fora de l'horari d'oficina, i encara. La pregunta òbvia és: i vosaltres, amb què vibreu? Perquè fa vint anys que ens coneixem i encara m’ho estic demanant. Quan se us va atrofiar la facultat de vibrar?