Encara ens queda una resta de polsim daurat a les parpelles, aquell residu de màgia perduda que ens entestem a mantenir com qui aguanta amb cordill un campanar que s'esquerda. Avui és nit de Reis, i mentre els nens miren el cel buscant un estel que ja només és deixalla espacial o míssil balístic, els adults ens mirarem les mans buides.
Enguany no ens regalaran carbó. Per a aquest 2026, ens han preparat uns regals que no caben sota cap arbre. Ja no ens porten mirra, sinó fòsfor blanc i urani empobrit. La llista de desitjos de la humanitat sembla redactada per un mico psicòpata: Gaza es nega a morir sota les runes, Cisjordània espera torn, Ucraïna ja suma més dies de trinxera que la Gran Guerra, Sudan oblidat on la fam és l'única sobirana i molts més conflictes que estan a punt d’esclatar.
I per als que encara creiem en la democràcia i el dret internacional ens ha arribat el millor regal uns dies abans de la cavalcada, ens l'ha portat el Rei de color Ganxito des de Mar-a-Lago. Mr. Danger 2.0, amb aquell posat de qui acaba de guanyar una partida de Monopoly, ha confirmat l'assalt a Caracas. "Brillant", n'ha dit. Nicolás Maduro i la seva dona, a Nova York, per esperar un judici que no els toca (en mereixen uns quants, però no aquest).
Però tranquils, que diu Trump que ara els Estats Units es "faran càrrec" del país fins que trobin un substitut "acceptable". L’amo ja no perd el temps amb diplomàcies de saló ni legalitats internacionals. Si vol una cosa, l'agafa. Si vol la reserva de petroli més gran del món, envia la Delta Force una nit de gener i declara que "ens hi quedarem per fer la transició adequada". És la llei del més fort elevada a categoria ètica en un món on la sobirania nacional és un concepte tan vintage com el motor de combustió que els amics petroliers dels EUA volen salvar. Si un país es posiciona contra Trump o els seus interessos econòmics acabarà provant la nova política internacional d’aguanta’m el cubata i immers en discursos falsos que la meitat del món comprarà amb els ulls clucs.
Avui ens hem fet una miqueta més grans i hem descobert que els Reis eren els pares, que les democràcies socials fan nosa al capital, que els organismes internacionals són un zero a l’esquerra, que la Unió Europea és una entelèquia. Els occidentals tenim torticolis crònica de mirar cap a una altra banda, però aviat no hi haurà lloc on desviar la vista. Amb sort l’algorisme ens salvarà i ens mostrarà un món meravellós a les nostres pantalles.
Avui vespre, mentre mirem les carrosses passar i esquivem els caramels, a molts llocs del món els nens veuran passar els tancs i els avions carregats dels regals que es fan els humans. Espero que els Tres homes Savis ens portin el seny que hem perdut pel camí.