Els relats, la història i les històries

La bonesa, la generositat i sobretot el somriure, entès com a expressió de felicitat, no es corresponen, per ADN o per una mena de conjunció còsmica, a les qualitats o valors de les persones que viuen en els anomenats, per alguns, països pobres o del tercer món. En canvi, he sentit moltes vegades aquesta mena de mite també en boca de persones més saberudes, que ensenyen i escriuen a dojo sobre aquesta i altres qüestions. “Et donen del poc que tenen”, “ho comparteixen tot”, “sempre et reben amb un somriure als llavis”. I això no sempre és així, ni ha de ser així, ni pot ser així, però és un relat que corre, almenys, en alguns ambients. M’hi han fet pensar les darreres polèmiques entorn la història i les històries. No és cert que una dona que viu en algun dels més empobrits països africans, per exemple, en unes condicions d’injustícia extrema i en companyia i competència amb dues o tres dones més –s’admet la poligàmia– i envoltada de mil i un fills et rebi sempre amb el somriure als llavis quan ha fet de les males cares el seu mode de vida perquè és la seva manera de cridar l’atenció del mascle i de sobreviure. No ho és per més que alguns s’entestin a fer-nos creure el contrari. I ho sabem perquè ho coneixem de primera mà o perquè algú que ho ha palpat de primera mà i ens mereix confiança i autoritat ens ho diu. Ergo, vigilem amb els relats i les històries que perpetuen uns clixés determinats que serveixen no sé ben bé per a què. Tot això per dir que efectivament hi ha relats que no sempre es corresponen amb la realitat, ni històries que no són història.