Els reptes del llibre pirinenc

Diumenge passat tancàvem una nova rentrée literària amb la finalització de la Setmana del Llibre en català de Barcelona després de deu intensos dies i ja a quinze dies vista de la Fira del Llibre del Pirineu d’Organyà. Una primera quinzena de setembre que culmina la temporada de fires del llibre d’enguany amb participació de l’Associació d’Editors d’Andorra i que es va iniciar a Madrid a finals de maig. Sens dubte, aquest ha estat un any històric per al llibre andorrà: més presència internacional que mai, més publicacions que mai, més segells editorials que en cap altre moment precedent i més autors del país (ho vam veure per Sant Jordi) del que mai hauríem pogut imaginar. Arribats a aquest punt, hom es pot preguntar: i ara què?

La resposta és ben fàcil: ara a consolidar la feina feta. A Barcelona i a Organyà, els editors s’hi mouen ja com dofins en una peixera, però l’experiència madrilenya ha estat tot just un primer tast i cal seguir picant pedra per arribar al mateix punt que en els altres dos certàmens. Qüestió de temps, sí, i també de dedicació i ganes, que segur que no en manquen. Més enllà de la consolidació, tanmateix, cal continuar tenint objectius realistes de creixement i un d’ells passa, sens dubte, per estrènyer vincles amb les iniciatives veïnes, especialment amb tots aquells que estan treballant en l’àmbit del llibre pirinenc, i amb qui ja s’estan duent a terme tasques conjuntes, com per exemple la citada presència a la Setmana, sense anar més lluny.

És evident que l’ecosistema del llibre pirinenc, en el qual cal incloure l’andorrà, és força diferent del de les grans capitals europees com Barcelona, on cal no oblidar que s’hi assenta gairebé dos terços del teixit editorial espanyol. Les editorials no perifèriques tenen un context més propici al creixement de la seva activitat malgrat la nombrosa competència, i és que en un espai demogràfic en el qual es concentren gairebé 5 milions d’habitants s’hi emplacen també centenars de llibreries, biblioteques, clubs de lectura, premsa cultural i, a més d’un llarg etcètera, un nombre ingent de lectors. Andorra i el Pirineu (si agafem les dades de la vegueria) no assoleixen ni els 200.000 habitants, amb una població relativament disseminada, poques llibreries i biblioteques molt actives però de poca envergadura. 

Davant d’aquesta realitat, cal que els editors d’ambdós cantons de la frontera i també les seves entitats representatives sumin esforços, treballin amb uns objectius comuns i cerquin conjuntament fonts de finançament per desenvolupar una de les seves tasques principals: la difusió dels seus llibres. En aquest sentit, seria d’allò més positiu que també les administracions que s’encarreguen de l’àmbit cultural a Andorra i Catalunya estiguin en contacte de manera més regular, sense haver de sotmetre’s a les dinàmiques més protocol·làries de relació directa entre governs. Vaja, que de la mateixa manera que l’alcalde de la Seu es reuneix de manera bilateral amb els comuns per tractar temes de relació més local, també ho poden fer les direccions de cultura andorranes i catalanes del Pirineu. Fins ara potser no havia calgut plantejar-s’ho perquè no hi havia un motiu que ho demanés, però possiblement el context respecte al d’uns anys ençà hagi canviat.

Una de les possibles línies d’actuació seria l’assistència conjunta (replicant el model barceloní) a altres fires del llibre d’arreu de l’àmbit catalanoparlant, que són moltes i tenen un públic important tot i no tenir el ressò d’altres esdeveniments. Propostes d’aquest tipus ajudarien a donar més visibilitat al llibre pirinenc i malgrat les dificultats de l’àmbit en el qual neix, donar-li la possibilitat d’assolir una trajectòria que vagi més enllà de l’espai territorial de la serralada. En tot cas, el que és segur és que cal explorar vies per seguir creixent i no conformar-se amb allò que s’ha assolit.