La nostra serralada, més enllà de la seva vida geològica, té un llegat històric que aglutina mil·lennis. A priori, podríem creure que ha esdevingut una immensa barrera natural que impedia o dificultava els fluxos migratoris de nord a sud, o les innovacions culturals que aquests moviments humans cíclics afegien als substrats preexistents. Res més allunyat de la realitat. El Pirineu ha estat un dels llocs d’intercanvi més importants del món. 
La historiografia tradicional postulava que les nostres muntanyes eren una immensa àrea aïllada que, com a molt, quedava relegada a ser una mera regió de pas, fins a l’arribada dels romans. Aquests conqueridors llatins haurien creat la xarxa de vies i camins a fi de tenir ben comunicades dues importants àrees dels seus dominis occidentals, la Gàl·lia i Hispània. Aquesta afirmació és fal·laç per la senzilla raó que no deixa de ser una veritat a mitges. 
Roma tenia molt clar el seu  posicionament envers els nous territoris que afegia al seu vast imperi. Primerament, volia tenir el control total de totes les vies de comunicació, tant terrestres com marítimes. Però en la majoria dels casos, es van limitar a aprofitar-ne les preexistents, això sí, aplicant les seves innovacions tecnològiques per millorar-les considerablement. Per exemple, van emprar totes les rutes marítimes que fenicis, grecs, i més tard cartaginesos, havien explorat i traçat. El mateix cas va passar amb els camins ancestrals sorgits, com a poc, des del neolític. Primer els van aprofitar per a la conquesta, i un cop aconseguida, van esmerçar-se a millorar tota la xarxa de la mà dels seus magnífics enginyers.  
L’altre factor irrenunciable dels romans va ser l’aprofitament de tots els recursos naturals possibles, que fossin susceptibles de ser explotats. A Andorra i l’Urgellet, que en aquelles llunyanes èpoques esdevenien un  país antic, tenim testimoniatge d’aquestes explotacions de recursos, al Madriu-Perafita-Claror, als orris encampadans d’Encenrera, al Goleró i Pratllong de la Vansa, o al turó d’Enclar, només per citar-ne alguns exemples.    
L’ocupació no sempre va ser violenta. De fet, el caràcter pragmàtic romà aconsellava arribar al major nombre de pactes d’amistat amb la població indígena conquerida. Un exemple molt clar el trobem a l’antiga Iulia Libica, la Llívia cerdana actual, on aviat van tenir l’estatus de municipi romà, i entre les primeres autoritats, els quatorviri, hi trobem noms de claríssim origen iber. Ara bé, aquells que van plantar cara a les legions romanes van patir esclavitud, destrucció i mort.
Però la història antiga dels Pirineus té un recorregut molt llarg abans de l’arribada dels primers legionaris romans. Com he comentat, ells ja van trobar unes societats prèvies que tenien la seva cultura, llengua i mitjans propis. I no només això, també estaven connectats amb una important xarxa d’intercanvis comercials que arribaven lluny d’aquí, a la mateixa costa mediterrània.
L’arqueologia ens ha demostrat un d’aquests intercanvis. Al jaciment de la Feixa del Moro (Juberri) es van localitzar unes tombes prehistòriques que contenien un aixovar important. Aquest estava compost, entre altres peces, per collarets fets de variscita, un mineral verdós que no localitzem al Pirineu. Paral·lelament, a Gavà (Baix Llobregat), molt a prop de la costa, es van descobrir mines prehistòriques que explotaven aquest material. Els laboratoris van corroborar que les joies de Juberri procedien d’aquestes mines tan antigues.
Podem afirmar que aquells andorrans prehistòrics mantenien fluxos comercials amb altres comunitats, probablement seguint l’antiquíssima ruta de la Sal, que des de l’Urgellet connectava Cardona, i d’aquí devia continuar fins a la costa, seguint el curs del riu Llobregat. Els romans van aprofitar-la molt temps després com a ruta alternativa a la vall del Segre.