‘Ser andorrà vol dir haver menjat cinc quarters de sal’, deia Pere Canturri. Admeto amb pena que no coneixia l’obra de Josep Casal ni de Josep Martell.

M’he pres unes setmanes després de la diada de Sant Jordi per pair la festa, que m’ha ajudat a tenir una visió global de l’acollida del meu últim llibre, L’art de musicar la fusta, de reflexionar en fred la influència anímica de l’acte de presentació de l’immillorable colofó que tingués l’exposició que muntà l’Honorable Comú de la parròquia laurediana dedicada als artesans del ram de la fusta.Mercès, moltíssimes gràcies tant a les autoritats com al nombrós públic, també als que em venen a veure amb el llibre a la mà perquè els signi una dedicatòria. També em plau fer palès el meu reconeixement al càlid suport amb què m’ha afavorit aquest diari.

Tant de bo aquest modest però seriós treball de divulgació del nostre art de musicar la fusta, de decorar els objectes més estimats, contribueixi a considerar-lo com un art nacional, no com un art rústic. Una estirada d’orelles a qui el tracta amb menyspreu, i un gran Bravo! a la genial Eve Ariza per les seves trumfes musicades i daurades amb full d’or. No calen paraules davant del significat de la interpretació artística.

Quan un dia –si us plau que no sigui massa tard– hi hagi un museu nacional que disposi d’un espai per als paisatgistes Joaquim Mir, per a Francesc Galobardes, per a les Carmes, la Mas i la Massana... Que també en tingui un per al Maseoveró d’Aixirivall, per a En Granja de Sant Julià, per a l’Aern de la Margineda, per al Casals de cal Gabatxó de Ransol, per al Jaumetó d’Engordany... Aquests dos últims, per cert, desconeguts per mi fins ara, que se’m donaren a conèixer per uns familiars seus que assistiren a la presentació del llibre.

És fer-los justícia amb remordiment, per la meva ignorància, demanar al BonDia que publiqui els dibuixos que he fet a la manera de les il·lustracions que acompanyen el pretès llibre de les musicadures, mercès a unes fotografies que em proporcionaren la filla d’en Jaumetó i un parent de cal Gabatxó de Ransol.

Hi ha països que tenen o han tingut objectes emblemàtics, sobretot rurals, exquisidament musicats, com per exemple les culleres nupcials angleses o els esclops de festa holandesos o bé els nostres salers, veritables joiers per contenir la preuada, imprescindible sal, únics a tot el món perquè només se’n troben als dos Pallars, a l’Urgellet i al Principat d’Andorra.