Ho veiem cada dia: unes víctimes tenen rostre, una història personal, una identitat. Són individus. D’altres, també víctimes, són a penes una massa informe, part anònima d’una xifra, massa sovint un bony sota la manta que amaga el cadàver. I triïn el conflicte bèl·lic que vulguin, el drama social que tinguin a mà. Per referir-se a la diferència –a la indiferència– amb què ens els mirem, el filòsof José Luis Aranguren encunyava els conceptes de l’alter i l’alius (perdó per la pedanteria). En tot cas, establim relacions diferents amb les dues categories: l’alter té una identitat que ens concerneix, empatitzem més fàcilment amb el seu patiment. De l’alius ens desentenem olímpicament. No és ni mínimament humà, no l’assisteix ni el dret més bàsic, que és el dret a ser subjecte de drets (ens hem fet molt fans d’aquest axioma de Hannah Arendt).
Hem dit víctimes de qualsevol conflicte bèl·lic o drama social i hem mirat enfora, oi? Però no cal anar tan lluny. Amb el drama de l’alius convivim cada dia, ens passa pel costat. Són, per exemple, aquelles persones a qui la policia truca a la porta per recordar-los que, un cop acabat el curs escolar, ha d’engegar la família frontera avall. Sense procediments garantistes que suposin una notificació prèvia i dret a recórrer enlloc. L’Administració foragita i punt.
Aquests alius sense veu ni rostre es traslladen al territori veí i malviuen en una irregularitat que els condemna a la inseguretat, a la por de tot i de tothom, a l’angoixa i vulnerabilitat màximes: què passa si m’atura la policia? Podré creuar la frontera per treballar? Perdré la feina? O l’objectiu –o la conseqüència perversa– és crear una bossa de gent desplaçada i sense drets aquí ni allà ni enlloc? Simples víctimes a mercè de previsibles negreros? Hi ha algú que se’n pugui sentir orgullós?
