Tarradellas és una mina d’ocurrències, probablement el més semblant a Churchill que ha donat mai la política catalana. Es veu que l’alcalde Pich i Pon també en tenia de bones. Però les seves eren sense voler, no sé si m’entenen. En fi, entre les de Tarradellas la meva preferida –i em repeteixo, ho sé– és la vegada aquella que va rebre mossèn Xirinacs, quin gran home, al Palau de la Generalitat. Ja saben que el president català tenia un enorme sentit institucional –pensin en Quim Torra o en Puigdemont per calibrar la diferència– i es veu que Xirinacs es va plantar a la plaça de Sant Jaume disfressat amb xiruques i camisa de llenyataire, imagino que una d’aquelles de quadres tan molones i que feien tan progre. Dono per descomptats uns texans gastadets, més aviat llardosos, però això ja és collita meva. Li devia semblar la forma més normal d’anar a fer-la petar amb el president de la Generalitat. Cadascú dona per al que dona. Tarradellas, que a més de sentit institucional era un home d’educació exquisida i d’un sentit de l’humor molt britànic, el va aviar de seguida: “Què, mossèn, d’excursió!? Bé, quan torni ja em trucarà, veig que avui està ocupat”. El que donaria per veure la cara que se li va quedar a Xirinacs. M’ha vingut aquesa piquiponada al cap arran del nou codi de vestimenta que el Consell General exigirà a periodistes i visitants: ni bermudes ni xancletes, i les faldilles, a l’alçada del genoll. Es veu que hi ha col·legues que es pensen que el Consell és com el Parlament català i que aquí es pot vestir com un cupaire qualsevol. Consti que en la meva opinió, que no té cap importància, es van descuidar les samarretes, però el que volia dir és que el síndic també ho hauria pogut resoldre sense codi i fent-se un tarradellas. N’hi ha prou de dir-li a qui es presenti al Consell amb shorts, xancles, tovallola en bandolera i ulleres d'snorkel al cabàs: “Veig que se’n va vostè a la platja. Quina sort. Quan en torni serà benvinvut”.
