Els Tallers d’Art, quina llàstima!
Se’n recorden, dels Tallers d’Art? Sí home, aquella estupenda iniciativa que el ministeri de Cultura va engegar als anys 90 i que, passada l’eufòria inicial, es va anar esllanguint fins a l’edició del 2011, que es va arrossegar cinc anys, cinc? L’últim que en sabíem, a part de l’exposició de l’estiu passat a Artalroc amb els supervivents de la sisena i última convocatòria, és que l’espai, els tres tallers pròpiament dits ubicats ara a la tercera planta de la caserna de bombers de la Massana, s’havien reformat de dalt a baix i que la idea era que els ocupessin els artistes que passessin el primer tall del concurs de la Biennal per fer-hi les maquetes que presentarien a la final. A l’hora de la veritat, això s’ha traduït en una ocupació ínfima: pels tallers tan sols hi van desfilar dos dels tres finalistes que concorrien a l’edició del 2017, i només durant els mesos de juliol i agost de l’any passat. Encara més: la guanyadora, Eve Ariza, va modelar els 9.000 murmuris de fang que avui s’exposen a Venècia al taller de Sainte-Colombe-sur-l’Hers, on es va instal·lar durant tot l’hivern. Això vol dir que els Tallers d’Art han estat sense ús –o servint com a molt de magatzem– des del setembre del 2016 fins avui. La pregunta és òbvia: calia invertir-hi els milers d’euros que s’hi van invertir –i no hem parlat de l’habitatge per a artistes residents, que encara no s’ha ni estrenat– perquè les instal·lacions estiguin parcialment ocupades dos mesos l’any, i encara gràcies? És imaginable que els candidats a la biennal, artistes a qui se suposa amb una trajectòria i una obra al darrere, necessitin a aquestes altures de la seva carrera un taller per executar l’obra? Aquestes preguntes, no s’haurien d’haver plantejat abans i no després de reformar els Tallers?