Quan tenia nou anys els pares van decidir fer obres a la casa. Més aviat hauria de dir a la caseta, perquè era una planta baixa senzilla, construïda amb toves cuites al sol, que no hauria desentonat en un dels antics poblat ibers que abundaven a riba del riu Cinca. Amb penes i treballs van estalviar diners per aixecar un pis, on hi hauria tres habitacions i una cambra de bany que, en estrenar-la, a la meva germana i a mi ens va semblar un luxe oriental. Mentre van durar les obres –al llarg de tota la tardor per allò que diuen al poble que els paletes sempre estan en gràcia de Déu; gràcies a Déu quan venen i gràcies a Déu quan se'n van– ens vam traslladar a viure a la casa d’uns parents que havien emigrat a Catalunya. 

Era una casa antiga, amb unes golfes de sostre baix i finestres que s’obrien a l’horta i al riu. Al voltant de les parets s’hi amuntegaven mobles, eines de les feines del camp i andròmines polsegoses abandonades per la família, que només retornava al poble per a la festa major del dia sis d’agost. En un racó, la canalla d’aquells emigrants forçats –els fills de ‘los catalanes’, com els anomenàvem els indígenes– havien deixat oblidades algunes meravelles procedents la ciutat: joguines de llauna, trencaclosques de cartró i un munt de tebeos. Jo no havia llegit mai un tebeo, ni tan sols n’havia vist cap. Vaig passar aquella tardor en companyia del Capitán Trueno, de Goliath, de Crispín, de la bella i misteriosa Sigrid, del Guerrero de l’Antifaz i de Johnny Comando i Gorila, que batallaven a la sèrie Hazañas Bélicas. Els meus records es fan més vius gràcies a l’olor dels codonys, de les nesples madures i del raïm d’hivern que el pare anava penjant a les bigues del sostre. No tinc cap dubte que si he estat un devorador apassionat de llibres, una de les millors coses que m’han passat a la vida, va ser gràcies a les aventures extraordinàries que vaig viure assegut al terra d’aquelles golfes.  

No fa gaire, en una entrevista, van demanar a Irene Vallejo de qui havia sorgit la idea d’adaptar el seu llibre L’infinit en un jonc a novel·la gràfica. «La iniciativa fue mía –va respondre amb la saviesa que desprèn quan parla i escriu– porque no hemos reconocido a los tebeos el papel que tuvieron en la iniciación lectora de muchas personas. Niños, adolescentes… empezamos descubriendo sus historietas y ese fue el primer acceso a los libros. En nuestra historia emocional están presentes las viñetas, las tiras y los tebeos que nos han hecho amar las palabras». 

Dissabte passat van presentar en el marc de la Massana Còmic l’adaptació gràfica d’El museu de l’elefant, una novel·la que vaig publicar ja fa uns quants anys. La idea va ser del Lluís Viu, l’editor de l’Editorial Andorra, que sempre m’havia dit que era una història molt visual, molt cinematogràfica. L’encarregat d’il·lustrar-la ha estat el Carles Pellejero, un dibuixant portentós que ha complementat i enriquit de manera bellíssima el text original. Ha estat una experiència literària i artística fantàstica, que hem gaudit com uns adolescents, pensada amb l’objectiu que pugui ser, per a joves i no tan joves, una mena de porta d’entrada ampla i amable a la lectura. En la intempèrie que ens toca viure, amb un món cada cop més estrident i irrespirable, tothom hauria de poder gaudir del refugi d’unes golfes on viure aventures meravelloses.