Tothom vol saber què ha passat i els periodistes tenim la magnífica feina de satisfer aquesta gana. Aleshores establim una sèrie de prioritats i hem de contestar el que és primordial: el què, quan, on, com i per què. L’incendi d’ahir als Serradells era una informació d’impacte, d’actualitat immediata. De saber en cada moment què havia passat. El titular a primera hora, un cop confirmat, és que no hi va haver cap víctima. D’això, crec, ningú en té cap dubte. Un cop no hi ha sang –i perdoneu que es digui així de dur– hem de respondre a altres preguntes per calmar aquella ànsia de saber més i més. I semblem com corbs a la recerca de coses negatives. Els responsables polítics i també dels cossos de seguretat insistien en el fet que el més important era que no hi havia víctimes, però aquest titular ja caducava al migdia i es quedava a l’entradeta de la notícia. Necessitàvem saber la causa del foc. No és que vulguem ser l’advocat del diable, però hem de respondre aquelles preguntes clau. Aquelles que tothom es fa. És la nostra obligació. I malgrat que sabem que són tasques d’investigació, de peritatges i potser de proves per a futurs judicis les que ho resoldran, hem de fer la nostra feina d’informar fins on se sap. Sabem que això pot fer mal a certes parts, forma part de la nostra feina. Tot i això, jo també crec en un periodisme responsable i en clau positiva, i potser amb més paper, més temps, més recursos, més de tot... i sobretot un canvi de xip, ens trobaríem titulars destacant l’heroïcitat i solidaritat de moltes persones, per exemple. Això, però, lamentablement no ven, i el mercantilisme periodístic és el que és.