Els ‘totòlegs’

Escoltava darrerament una tertúlia a França on els científics, universitaris i experts presents es queixaven dels totòlegs i de la quota de pantalla, del nivell d’escolta i d’atenció desmesurada que se’ls atorgava.
Encuriosida i a la llum de tot el que vaig escoltar he provat de fer una cerca i esbrinar que és aquesta nova categoria professional que sembla que acapara tot l’univers científic, intel·lectual i universitari del nostre entorn i també de casa nostra.
Els totòlegs, toutologues en llengua francesa, són les persones que pontifiquen sobre tot i, sobretot, de temes dels quals no són especialistes. Però quan pontifiquen ho fan amb una seguretat tan descarada que pocs els rebaten els arguments, encara que siguin buits de contingut o bolcalls de vent.
Segons he pogut saber, no s’han de confondre els totòlegs amb les persones que emeten opinió, ja que els totòlegs s’auto-defineixen com a especialistes en tot allò que se’ls consulta, mentre que les persones que opinen o que fan cròniques, es limiten a això, a opinar i no a pontificar. Així els totòlegs són persones que opinen sobre tot el que se’ls presenta exercint càtedra sense ser-ne competents.
He sabut que el nom de totòleg és relativament recent i és la versió moderna amb què França els ha batejat, ja que fins ara i de manera docta s’els anomenava ultracrepidarians. Sic! És una paraula gairebé impronunciable i força desconeguda! I és una paraula que ve de lluny.
I és que els primers a denunciar els totòlegs i tota aquesta categoria d’experts de poca fusta van ser uns pensadors nord-americancs fa dos segles, a principis del XIX.  Van inventar la paraula ultracrepidarians basant-se en fets ocorreguts a l’Antiguitat. I Com? Doncs conten que el 352 abans de la nostra era, Apelle de Cos que era el pintor preferit d’Alexandre el Gran, estava dissenyant una de les seves obres quan un sabater va anar al taller del Mestre per fer-li un encàrrec, i en veure’n les pintures i els gravats va fer molts comentaris i crítiques sobre les obres que veia al taller. Cansat de tanta crítica, Apelle de Cos li diu al sabater: “Ne supra crepidam sutor iudicaret”. És a dir, “que el sabater no jutgi més enllà de la sabata”.
Resumint, no parlis d’allò que no coneixes si no ets  especialista de debò, altrament dit i si ens fiem d’una dita catalana el totòleg o ultracrepidarià és “mestre de tot, oficial de res”. 
Però si els totòlegs tenen espai, audiència i ressò és perquè nosaltres mateixos els alcem als cims i els contractem com a experts i si escau els defensem a capa i espasa. S’infiltren arreu: en mitjans de comunicació, en fòrums de discussió, a les xarxes, i el que és més greu, en centres de recerca. I com que “cap geperut es veu la gepa” doncs aquí els tenim: donant lliçons i venent vent.