El wifi és una mica com l’amor: no saps el que tens fins que el perds. A cops marxa per tabac i tu et quedes allà esperant que torni, com desubicat. O a cops ni està ni se l’espera.
Allò que viatjar és desconnectar s’aplica perfectament a Espanya amb Renfe i Iberia. La companyia ferroviària ha posat en circulació uns nous trens, els Avlos, que són caríssims, incòmodes, tronats, amb els viatgers convertits en sardines enllaunades en uns seients que semblen cadires elèctriques. Són els trens de la bruixa.
El seu wifi és el pitjor de l’univers. Per connectar-se cal ser enginyer informàtic i un cop ho aconsegueixes és un autèntic desastre. Com el d’Iberia, que no es pot comparar amb cap altra companyia aèria. A més, la seva web és la més horrorosa de la història de l’aviació comercial i el disseny supera per poc el de les dues taules de pedra en què Moisès va gravar els Deu manaments de la llei mosaica.
Hi ha la sensació que res funciona a Espanya, que tot es trenca, i quan no fa figa una catenària, hi ha una avaria o un robatori de cable de coure, i el viatger es queda petrificat com un arbre al desert d’Arizona mentre no té cobertura ni wifi, que ha desaparegut com si haguessin estat engolits pel Triangle de les Bermudes.
Però sempre hi ha algú amb el mòbil a l’orella i que sembla que estigui parlant. És mentida. Realment parla sol i tu ets com el personatge de Jim Carrey (Truman B urbank) a El xou de Truman en un muntatge orquestrat per Renfe.
I que la por de Jim Carrey a l’aigua a causa de la mort del seu pare pescant, sigui la teva a tornar a viatjar amb un Avlo o amb Iberia.
