Entenc que, per respecte institucional, el poder judicial hagi fet costat durant dos anys a les tesis o arguments del poder executiu. Però els fets demostren que els tres principals arguments que el Govern ha utilitzat per legitimar el seu brutal comportament eren arguments falsos. Una realitat que ha de portar la nostra Justícia a una profunda reflexió. Una reflexió especialment important si tenim en compte que els màxims responsables del Govern han demostrat tenir una ètica difosa en el seu passat i que el Consell General ha perdut tota credibilitat com a instrument institucional de control al Govern. Constatada la manca d’ètica governamental, perduda la capacitat de control del Consell General i donat que les accions del Govern són tan greus que les demandes s’apilen als tribunals de justícia, sols queda la Justícia –en majúscules– com a darrer bastió de defensa de la societat andorrana.

Analitzem aquests tres principals arguments amb els quals el Govern ha anat legitimant les seves accions i que ara s’evidencia que eren falsos:

– Primer argument. Des del primer dia, Toni Martí va afirmar que les autoritats americanes mai els havien avisat que emprendrien accions contra la banca andorrana i específicament contra BPA. Toni Martí es va presentar com una víctima d’un malèvol poder estranger que actuaria amb traïdoria, sense avisar. Una emboscada dels Estats Units contra la nostra petita nació que faria inevitable l’actuació desproporcionada del poder executiu. Faria imprescindible la cooperació del poder legislatiu per votar sense debat una llei de resolucions retroactiva. I faria imprescindible la complicitat del poder judicial per forçar les interpretacions que calguessin per aplicar-la.

Però després de dos anys de sentir aquesta fantasia argumental, la mateixa oficina del director del FinCEN reconeix per escrit que disposa de 348 pàgines de suposades comunicacions amb autoritats andorranes i espanyoles sobre el cas BPA. Contràriament a l’opacitat del règim de Martí i Cinca, les autoritats americanes podrien fer pública aquesta documentació. Veurem quins documents va enviar qui, quan, com i, sobretot, per què. Una documentació que podria treure a la llum allò que la directora del FinCEN va qualificar de valuosa cooperació de les autoritats andorranes abans del març 2015. Una documentació que evidenciaria el frau de les nostres autoritats al poble andorrà, i especialment a una Justícia que hauria treballat en un escenari fals. No hi hauria hagut una emboscada dels americans contra Andorra. De fet, tenen altra feina. Per la informació que tinc, el que s’hauria produït seria una pèssima gestió de les nostres autoritats en matèria de normatives sobre moviments de diner efectiu durant el primer mandat de Toni Martí i les nostres autoritats haurien desviat contra BPA el cop que hauria d’haver anat contra el mateix Govern coincidint amb el període electoral 2015.

– Segon argument. Que BPA era una estructura de blanqueig de diner criminal amb uns empleats que cobraven diner criminal per cooperar amb xarxes internacionals. Un argument que s’hauria cregut la nostra Justícia i que hauria legitimat les més dures interpretacions en el procés d’intervenció i resolució. La realitat és que, després de centenars de milers d’hores d’auditories i d’un extens treball judicial, no s’ha trobat ni una prova directa. Ni un document que provi l’existència d’aquesta xarxa. A falta de proves directes, la instrucció ha recorregut aleshores a les proves indiciàries. En aquest exercici la Justícia ha mantingut les importants acusacions contra empleats de BPA sota l’especulació que gestors de BPA blanquejaven amb Pallardó a partir de la suposició que la Justícia espanyola demostraria que els diners provenien d’una xarxa d’extorsions i d’altres crims de Gao Ping. La nostra Justícia s’ha mantingut forta a partir d’aquesta única i hipotètica prova indiciària de blanqueig. Una posició impulsada pel discurs oficial que Jordi Cinca, com a portaveu ofi­cial del Govern, ha repetit insis­tentment.

De fet, les nostres autoritats judicials haurien d’haver abandonat definitivament aquesta línia argumental el passat 16 de desembre del 2016, quan l’Audiència Nacional va absoldre els sis policies suposadament vinculats a Gao Ping en el cas Emperador. De forma que el 16 de desembre el cas Emperador, en el qual es fonamenten els indicis de la instrucció contra BPA, va quedar oficialment en no res. Sorprenentment, la nostra Justícia va redoblar les acusacions contra els empleats de BPA i va decretar un bloqueig generalitzat de comptes. Però més enllà del discurs criminalitzador del Govern, la instrucció d’Andorra no ha demostrat directament la suposada xarxa de blanqueig a BPA, i la prova indiciària derivada de la suposada activitat criminal del cas Emperador a Espanya ha quedat en una absolució.  Fins la mateixa fiscalia espanyola estaria fent marxa enrere. L’argument repetit per Jordi Cinca sobre la criminalitat de BPA i dels seus empleats derivada del cas Emperador seria un argument simplement fals o, en el millor dels casos, atrevidament especulatiu.

– Tercer argument. Que la intervenció i resolució de BPA eren imprescindibles per evitar el risc de contagi de tot el sector financer i el col·lapse d’un pilar fonamental de l’economia del país. La Justícia andorrana hauria decantat la balança repetidament sota el gran principi de l’interès general, per evitar el risc de contagi del sector i el col·lapse de l’economia i sota la hipòtesi que la intervenció i resolució de BPA era una mesura imprescindible, inevitable i única per salvar els clients, el sector financer, la plaça andorrana i la nostra societat. El veritable problema actual d’Andorra és que, a falta de proves directes, la nostra Justícia estendrà una greu epidèmia si no se surt de l’obscur laberint de proves indiciàries en què s’ha enclotat.

Portem dos anys amargant la vida a milers de clients, a dotzenes d’empleats. Criminalitzant persones que feien el mateix que moltes altres persones en altres bancs de la plaça i de l’estranger.  Si seguim per aquest camí, la Justícia es pot oblidar del risc de contagi perquè estarà creant una epidèmia de la pitjor malaltia que pot afectar una economia i una societat sana: la inseguretat jurídica. La inseguretat jurídica porta a la percepció d’injustícia i, aleshores, els qui es consideren víctimes d’abusos institucionals miren al seu voltant i es comparen. El resultat és un agreujament de l’epidèmia que destrueix la credibilitat i la imatge del país. És difícil llegir les notícies del dia sense que aparegui una referència a les triangulacions fetes per altres bancs andorrans, als comptes de Pallardó oberts a altres bancs andorrans, a les estructures d’elusió fiscal i qui sap si de blanqueig de la corrupció del triangle Fibanc-Valora-Banca Reig/AndBank. Un  veritable bucle que agreuja l’epidèmia, el contagi generalitzat de l’economia.

De fet, les mesures preses fins ara no són cap solució. El corralito segueix vigent; els clients, criminalitzats i molts d’ells bloquejats i atrapats en un veritable infern per la pinça de l’entrada en vigor de l’intercanvi automàtic tantes vegades negat per Toni Martí. Ens podem oblidar del risc de contagi, tenim una epidèmia d’inseguretat jurídica que s’ha d’aturar. Veiem com milers de milions van sortir d’Andorra durant el 2016 i el diner seguirà sortint durant el 2017. Enguany s’espera una sortida de més de 5.000 milions. La plaça financera andorrana ha deixat de ser el pilar que era. Les fusions seran inevitables i la pèrdua de llocs de treball i de finançament a les empreses també. El problema ja no és el risc de contagi del sector financer. Porta dies amb febre; de fet, les nostres autoritats ja l’han posat a l’UVI. El problema ara és l’epidèmia de la inseguretat jurídica sota un mandat de gent mancada, com a mínim, d’ètica i que no diu tota la veritat a la Justícia.

La Justícia no pot fallar a la ciutadania andorrana. De fet, en la situació actual d’incapacitat flagrant del Consell General, sols la Justícia –en majúscules– pot salvar Andorra.