“La raó per la qual tenim dues orelles i una sola boca és perquè hem d’escoltar més i parlar menys.” Aquesta frase de Zenó de Citio, fundador de l’escola filosòfica estoica, que va iniciar cap al 300 aC a Atenes, hauria de ser un dels mantres més importants del nostre temps. Però desafortunadament li donem poca importància, o directament cap. I el que és pitjor, probablement la majoria de la gent no la coneix, si s’ha de jutjar pel seu comportament. És trist, però a més és perillós. Cada dia que passa, el sistema ens embolica amb notícies i informació que ja fa temps que no podem reconèixer com a veritables. 
Ja sabeu, les fake news. I sumat a això, la intel·ligència artificial, que ens sona de nom, si bé encara no som capaços d’entendre bé les conseqüències. La realitat és que en aquest món de la comunicació, el que menys obtenim és això, perquè gairebé tot el que ens envolta és soroll, sigui visual o auditiu, i les nostres capacitats de processar el que veiem i sentim són cada vegada menors.
Si a això li sumem que la nostra primera reacció al que consumim gairebé com a addictes és cridar per a respondre, fins i tot sense saber a qui ni per què, el còctel està servit. Si tan sols penséssim més i reaccionéssim menys, tot aniria una mica millor. Quina seria una bona recepta per a això? Els tres filtres de Sòcrates.
La història explica que en una ocasió va arribar un dels deixebles del filòsof grec en gran estat d’agitació. Li va dir al filòsof que s’havia trobat amb un dels seus amics i que aquest havia parlat malament d’ell amb gran malvolença. En escoltar això, Sòcrates li va demanar que es calmés i li va dir que abans d’escoltar el que tenia per a explicar-li, el missatge havia de passar per tres filtres necessaris. Si no els superava, el missatge no era digne de ser escoltat.
1. Estàs absolutament segur que el que diràs és cert? (El filtre de la veritat).
2. És una cosa bona el que diràs del meu amic? (El filtre de la bondat).
3. Serà útil per a mi el que diràs? (El filtre de la utilitat).
Una regla bàsica que, si alguna vegada vam conèixer i vam aplicar, es va perdre definitivament en el temps. Mala sort. Ara, l’única cosa que necessitem és parlar, i si a més ens podem penjar la medalla que vam ser els primers a dir això que tant volíem dir, millor. Que si és important si això que diem és veritat? No sigueu primitius, això és cosa del segle passat. Ara el que està de moda és una altra cosa. I si l’evolució ens acompanya, acabarem tenint la meitat d’orelles que ara. O cap. Total, gairebé tot el que diem ho escrivim, perquè dir-li les coses a la cara a algú ja no es porta. No sigui cosa que hàgim de defensar amb les dents el que cridem amb la boca. El problema és que ens aniria bé tenir un bon parell d’ulleres, per a poder veure-hi millor. Encara que es tracta de comprendre el que llegim, i aquí, definitivament ens hem quedat al segle XX.