L’altre dia, vaig poder assistir a la presentació de l’Espai Memòria a l’edifici de Ràdio Andorra d’Encamp. Es tracta d’una de les poques possibilitats que ens queden per poder veure en persona una de les primeres instal·lacions tecnològiques que es van implantar en el nostre país. Aquest espai, tan important per copsar la història de l’Andorra moderna, ara compta amb mitjans moderns com la realitat virtual per poder-ne fer la interpretació tot respectant el caràcter històric del lloc.
Ràdio Andorra té algunes característiques que la fan gairebé única en la nostra regió geogràfica. Una d’elles és, simplement, l’espai físic de què disposaven els tècnics. La majoria de les emissores de ràdio a Europa han patit canvis considerables en la seva estructura empresarial, algunes estacions han desaparegut per complet així com les seves emissores. Per aquelles que sobreviuen, sovint ho han de fer dins d’espais físics limitats. Cada vegada que han canviat el material electrònic per aparells més recents, en la seva majoria van haver de treure les màquines antigues per alliberar suficient espai per ubicar-hi les noves. A Ràdio Andorra, per contra, les òptimes condicions en un edifici dissenyat i construït específicament com a seu de l’emissora han fet que es poguessin mantenir presents dins d’una mateixa sala fins a quatre generacions d’emissores. Podem seguir les evolucions de l’original que data de finals dels anys 1930, amb les seves modificacions al llarg de les dècades següents en dos emplaçaments geogràfics. Hi trobem transmissores de potències diverses afegides a la dècada dels 1960 i algunes peces més modernes dels 1970. Poder trobar tot aquest equipament reunit a pocs passos l’un de l’altre és una ocasió immillorable per a l’historiador de la tecnologia radiofònica.
A més dels equips de modulació i transmissió pròpiament de radiofonia, tenim una part de les instal·lacions de gravació que ens remeten al context cultural i polític que envolta l’estudi i les graelles de programació. 
També hi ha un component important de tecnologia d’alimentació elèctrica. És clar, les emissores de ràdio no funcionen sense electricitat i no debades es van construir les dues emissores de Ràdio Andorra a prop de les noves centrals elèctriques: la primera per damunt de la central del Roc de les Anelletes, i la segona a pocs quilòmetres de la central de FHASA. Podem estimar que la meitat de l’equipament de Ràdio Andorra té una relació directa amb l’estabilització del corrent altern entrant i la seva conversió a corrent continu per al seu ús en les emissores.
Dues de les tecnologies més sorprenents, en aquest sentit, són els Thyratron així com els grups motor-generador. Els primers són tubs de vidre en què no es fa el buit, sinó que s’omplen d’un gas com ara el vapor de mercuri, el xenó o el neó. Alguns dels models de Ràdio Andorra, de vapor de mercuri i quatre «banyes», sembla que haurien de figurar més aviat en un laboratori d’alquimista que en una estació de ràdio. Els seus orígens com també dels tubs de buit per fer la modulació de senyal, solen ser americans en les primeres emissores (de fabricants com ara RCA o Machlett), mentre que en les emissores més recents va ser la mateixa Brown Boveri and Company que subministrava tant l’emissora com els tubs.
Pel que fa als grups motor-generador, es tracta d’una solució enginyosa que permetia fer conversions de corrent altern cap a altres tensions o freqüències en altern, o bé cap a corrent continu. L’esquema comença amb un motor elèctric alimentat a partir de FHASA. Aquest motor està connectat a través d’un arbre de transmissió a un generador elèctric, i és aquest que produeix el corrent apropiat per als aparells. En tots els casos, s’aconseguia fer un aïllament galvànic entre els dispositius electrònics i la xarxa d’abastament, cosa que s’agraïa en un indret com Andorra on la xarxa elèctrica podia patir canvis de tensió al llarg del dia a causa de les càrregues variables que havia de suportar. Aquests grups especialment robusts es feien servir contínuament fins ben entrats els 60.