La notícia de la mort d’Albert Salvadó reobre una capsa de records i lligalls de lectures apassionades. Fa un any llarg que vaig gaudir per últim cop de la seva conversa intel·ligent i divertida. Mentre l’escoltava, albirava inicis d’històries versemblants al fons dels ulls incisius que somreien des de la talaia de la saviesa adquirida i el talent innat.
Quan només havia resseguit els primers paràgrafs de Els ulls d’Anníbal, l’Albert va augurar que m’agradaria molt. Efectivament, va ser un plaer travessar aquell passatge cap a les profunditats de la condició humana. El nostre escriptor insígnia excel·leix en l’habilitat d’escrutar les entranyes dels personatges que enraonen amb ell i amb nosaltres, dins dels relats, entre línies i sobre la ratlla que separa realitat i ficció. Crea atmosferes denses. Desenvolupa trames complexes. Despulla ànimes fràgils. En un estil impecable, atrau l’atenció, posterga la resolució de conflictes que tenen algun gir inesperat, un enigma a resoldre, elements distractors que se’ns desvelen al darrer instant, tal com succeeix a la novel·la que he mencionat més amunt, que ara acaricio i que recomano com a port de partença o bé de represa de l’obra immensa que l’enginyer literari ha sabut construir.
Publi Corneli Escipió tanca els ulls. La memòria el retorna a conxorxes, enganys i batalles. La tensió narrativa fa confluir els destins d’una història d’amor fictícia i de la Roma que Anníbal hauria aniquilat si no hagués perdut els ulls en el moment crucial. Perquè els ulls amaguen respostes, però si s’aprèn a llegir-los a la manera del filòsof Sinesi poden esdevenir aigües transparents que reflecteixen fets pretèrits, veus diàfanes que diuen el present i llibres entreoberts on es desxifren futurs, caràcters i desitjos íntims, encara que siguin uns ulls foscos com els interlunis ennuvolats, tristos com els comiats definitius i pregons com els oceans i els ulls d’Ariadna, la dona misteriosa, taciturna i encisadora refugiada en l’oblit, guardadora de secrets que el seu amant, en un cúmul de recerques, coincidències i intuïcions, descobreix una mica abans que el lector, abandonat a la passió del desenllaç, s’adoni sorprès que, malgrat les lliçons que rep en l’art de l’endevinació, necessita que el narrador li tregui la bena que ha portat als ulls per veure que els ulls d’Anníbal pertanyen a algú que tan sols ambiciona la llibertat.
En evocar les paraules, la rialla dels llavis i els ulls d’Albert Salvadó, el veig caminant abrigat sota la boira al llarg d’una avinguda nocturna de Frankfurt, després de dialogar públicament de literatura i territori amb altres autors d’extraradi de les lletres catalanes. En una llibreta tinc anotada una frase seva: “Cal centrar la mirada en el paisatge”.
El seu esguard roman a la llum d’escrits immortals i en l’opacitat de la nit del temps.
