No parlaré en aquestes poques línies ni de la vida ni de l’obra de Sergi Mas. Ho hem fet tantes vegades que potser no cal tornar-hi. En canvi, sí que cal parlar d’un dels dons que l’adornaven perquè sí, sense voler, per què ell era així, i que en ell brillava de forma refulgent, inaudita. Un do que m’he topat en raríssimes ocasions. Un do del qual tothom que ha desfilat pel taller d’Aixovall o per l’àtic de la Germandat podrà donar fe. Segur. Un do que sempre se m’havia fet difícil, per no dir impossible de definir fins que el vaig trobar traduït en unes paraules de Milena Busquets a También esto pasará, l’estupenda i gens banal novel·la que va escriure quan va morir la seva mare. I deia així: “Nunca volveré a ser mirada por tus ojos”. Quan li vaig llegir aquestes senzilles, lluminoses paraules, vaig saber el que sentia exactament en presència del meu pare, que insistia a veure les coses meravelloses, els talents, les habilitats i les destreses que només ell intuïa dintre meu, perquè es resistien a aflorar amb singular pertinàcia. I encara s’hi resisteixen. Era un miratge, és clar. Eren els seus ulls. Però durant una fracció de temps t’ho acabaves creient. Aquest era el buit que la seva mort va deixar en la meva vida: ningú em miraria mai més amb els seus ulls. Amb Sergi Mas ens ha passat un fenomen similar a tots els que hem cultivat la seva amistat al llarg dels anys. Aquest do sense preu de regalar-nos amb uns ulls que ens veien molt millors, molt superiors a la nostra precària, prosaica, domèstica realitat. I que per un moment aquella imatge absolutament distorsionada, exagerada, semblés plausible. Sergi Mas obrava el miracle que també Pedro Salinas va deixar escrit en uns altres versos memorables: “Es que quiero sacar de ti tu mejor tú”. Ell ho aconseguia. Sorties del seu taller convertit en millor periodista, millor escriptor, millor espós, pare, millor fill i, en fi, millor persona. Descansi en pau i si és possible miri’ns de tant en tant, Sergi, amic.
