No cal ser un missioner redemptor procedent d’una civilització urbana superior en què res és del seu gust per saber que, sovint, les estrelles d’un hotel es poden apagar ràpidament o eclipsar. I que al costat dels articles de cortesia com el barnús de cotó egipci, els bombons suïssos, la cistella de fruita i l’ampolla de cava et pots trobar que l’armari és una miserable barra amb pocs penjadors i per fer anar la climatització i les aixetes de la dutxa cal ser gairebé enginyer hidràulic. El client també ha de ser poliglota per saber que el Kaffeesahne no és cafè, sinó llet, i que el pennyroyal és menta poliol.
Però la nostra sensació de luxe i de confort se’n va completament en orris quan descobrim l’al·lèrgia hotelera al paper. Ja sigui a la Fonda Pepita, ja sigui al Luxury Palace Sea Magic Hotel Resort&Relais, el paper higiènic sempre és el més barat, el més econòmic, el que es trenca abans. I de l’altre paper, el de diari, sense notícies: els hotels han desterrat els periòdics després de la pandèmia de coronavirus i quan els demanes els motius et diuen que per raons de salut.
Serà mental, analítica, social, psicològica, cultural, crítica o reflexiva com si el client, de la mateixa manera que Ulisses a l’Odissea, hagués de baixar a l’Hades, el país dels morts, per aconseguir la informació que no troba entre els vius.
Abans els hostes llegien els diaris als hotels, a la recepció, als salons o a les terrasses. Ara nosaltres som com els últims mohicans de la novel·la ambientada a la guerra dels Set Anys –entre França i Gran Bretanya– escrita el 1826 per James Fenimore Cooper que mostra la desaparició progressiva de les tradicions.
A la dutxa també llegim –o ho intentem, i sense ulleres– el que posa en aquells potets minúsculs, perquè no fos cas que ens acabéssim rentant els cabells amb el Hand and body lotion o amb el Hand soap.
