Els valors i la societat

Vivim en una era de decadència humana. Així de rotund soc quan veig la societat que es construeix al meu voltant. Una societat narcisista, neuròtica i necessitada de consum per sobreviure als seus buits interiors. L’altre dia passejava per la plaça del Poble, lloc on es congrega la gent per gaudir de la tranquil·litat, i vaig presenciar una escena que ja és habitual en la nostra societat. Caminaven dues noies adolescents, i una portava un altaveu que penjava del seu coll. De l’altaveu en sortia música a un volum exageradament elevat, i les dues cantaven i xisclaven entremig dels transeünts, que les miraven amb rostre sorprès i alhora molest. Jo vaig parar, vaig observar i em vaig dir: “Quina falta de respecte a la resta de persones que estem aquí passejant! Quina poca empatia!”.

Vaig riure, per no plorar. Com segurament ja has suposat, la música tampoc era la Novena simfonia de Beethoven o l’Imagine de John Lennon. Era una d’aquestes típiques cançons d’avui en dia que exalten el jovent i posen nerviosos els romàntics de la bona música. “Si almenys les noies tinguessin oïda musical”, es llegia a la mirada dels vianants molestos. No hi ha empatia entre les persones. És un valor que ha desaparegut. Cada vegada ens importa menys el que provoquen els nostres actes en els altres, ni les conseqüències de les nostres accions en les altres vides. Estem tan sotmesos en el narcisisme personal que no hi ha res al nostre al voltant. Només jo, jo i jo. I una altra vegada jo, i jo perquè jo... Tenim tan poca empatia que, quan les persones ens demanen explicacions perquè la nostra actitud ha estat desconsiderada vers ells, ens justifiquem i culpem els altres. És l’arma del dèbil: fugir i escapar-se. Del manipulador també: culpabilitzar-te fins que la teva autoestima estigui ensorrada. I ell, evadint responsabilitats. Què dirien de tot això els pares de la democràcia, aquells grecs d’antany que parlaven del bé comú i de la força del col·lectiu?

Ens hem acomodat tant a la tecnologia que els valors humans a poc a poc van sent menys necessaris, o això pensen els que manegen el sistema. Per què tenir paciència, si em puc descarregar una cançó en deu segons. Per què la cultura de l’esforç, si els meus pares m’ho fan tot, i si també tinc unes màquines que eviten que em mogui. Per què la perseverança o la constància, si això és ser un friki o motivat, el que mola és tenir me gustas a l’Instagram. Per què l’honestedat, si veus que pots viure estafant o enganyant, i aquí no ha passat res. En definitiva, per què els valors, si podem viure sense, no? No ens fan falta. Hem creat una societat que és l’hòstia. Mai havíem tingut tantes comoditats ni tan benestar. Seguim així. Anem pel bon camí. Amb l’angoixa i l’estrès en el pit cada dia, però contents perquè tenim l’últim iPhone o som els protagonistes del Facebook.

No obstant, hem de recordar que a aquesta societat tan desenvolupada en la tècnica i la comoditat s’ha arribat a través de valors. Les ments brillants són empàtiques, perseverants, pacients, creatives, ambicioses... Si no, no podrien haver creat aquest món tan confortable i folgat. El problema és que ens hem passat una miqueta i no sabem mantenir els fruits generats pels valors humans. Sense valors humans és impossible sobreviure a l’entorn, ja que ens agradi o no hi ha unes circumstàncies naturals de la vida que hem d’afrontar sí o sí, i els valors humans són necessaris per superar aquests reptes existencials. I no exagero gens. Ni soc pessimista ni dramàtic. Dic el que tots nosaltres veiem, comentem i pensem. Els vertaders valors humans són el fonament del progrés i la comunió. Sense això la societat es converteix en un caos perillós i nociu per a la felicitat de l’home. Com va dir el filòsof Nietzsche: “Falsos valors i paraules il·lusòries: són aquests els pitjors monstres per als mortals; llargament i a l’espera, dorm en ells la fatalitat”.