Els vigilants

Qui vigila els vigilants? Aquesta és la frase que amb insistència figura com un grafiti a les pàgines de Watchmen, d’Alan Moore, un còmic del 1987 amb categoria de clàssic. Qualsevol edició de Watchmen ens indicarà en algun lloc l’origen de la sentència: Quis custodiet ipsos custodes, i se’ns remetrà al Juvenal de les Sàtires. Però el context de la pregunta és diferent a l’original –deixo al lector que efectuï una cerca a internet per conèixer-lo– i ens el revela el propi Moore quan un dels seus personatges explica que és a la República de Plató on l’atenenc (via diàleg socràtic) indica que els vigilants actuen sota la mentida pietosa que se’ls ha fet creure, és a dir, que són millors que la resta de gent. Serien els vigilants, doncs, els seus propis vigilants.
Però aquesta, trobo, no és la pregunta de Moore. Tot i trobar-se al bell mig de l’encreuament de diversos nivells de significació dins la narració, la pregunta de Moore la podem transformar en: qui explica els vigilants? Ja no es tracta que protegeixin la població, o si es protegeixen d’ells mateixos, o si és justa la fictícia llei Keene que prohibeix l’exercici dels superherois. Moore pren la missió d’explicar la veritat d’aquests en un temps de decadència, vora la fi del món.
És 1985, Nixon governa els EUA i l’autodestrucció nuclear entre potències sembla qüestió d’hores –i al còmic, de minuts–. Doctor Manhattan, Ozymandias, Rorscharch, Mussol nocturn, Espectre de seda i El Comediant –perdonin les traduccions– són superherois de segona fornada obligats a la retirada per la llei esmentada més amunt. Sense el favor popular i amb vides gens evidents  sobreviuen els uns treballant pel govern, els altres aixecant imperis empresarials, algun cercant una justícia malaltissa i la resta lluitant contra la frustració i els desitjos propis. Els dos primers que he esmentat gaudeixen d’autèntic poder, Manhattan és una forma humana reconstituïda després d’un accident nuclear i que pot controlar física i química i Ozymandias és l’humà més intel·ligent i capaç existent. Entre tots dos decideixen el futur immediat d’una humanitat cercada per l’autodestrucció.
Les significacions d’aquest còmic es multipliquen a mesura que l’estructura, aguda i semàntica, s’erigeix davant del lector. El dibuix de Dave Gibbons ens transporta al 1985, quan la humanitat va estar a punt desaparèixer. Un fragment de les cites que trobem al final de cada número titula el capítol afegint un altre nivell o correlat.
Watchmen és el Quixot del còmic, enterra els superherois de la mateixa manera que ho feu Cervantes amb les novel·les de cavalleria. Aquella sepultà l’èpica perquè els temps ja no la possibilitaven. Watchmen va comprendre el seu temps, i des del 1987 no ha deixat de reeditar-se i de llegir-se com el primer dia.