Dilluns al matí, a la fila abans d’entrar a classe no es parlava d'altra cosa. Al capítol de V de dissabte a la tarda, el Donovan havia presenciat com la Diana, comandant de la nau nodrissa dels alienígenes a Los Angeles, es feia passar coll avall un conillet d’índies que, pobret, havia viscut millors dies. Moment televisiu 2 de la nostra joventut. Moment 1: el Pancho banyat en llàgrimes, a la carrera i anunciant la mort de Chanquete.
Jo tenia penjat, a una de les parets de l’habitació, un desplegable on la Diana apareixia amb una melena crepada digna d’Alaska i vestida amb un uniforme que deixava al descobert seccions de la seva suculenta i extraterrestre anatomia. Suposo que devia robar-lo, amb nocturnitat i traïdoria, d’un Súper Pop, revista alhora que instrument de tortura que la meva germana utilitzava per martiritzar-me amb qüestionaris de títols tan prometedors com ara “El teu ‘crush’ t’està fent senyals o està patint un ictus?” i “Digues quin xiclet menges i et diré quin tipus d’amant ets”. Però al que vaig: resulta que el que semblaven afables àliens amb ganes de fer amiguets terrícoles es tractava, en realitat, d’una raça de llangardaixos humanoides amb molta mala folla que havien vingut a la Terra amb la nefària intenció d’instal·lar-s’hi i de servir-nos com a plat principal. En algun episodi posterior en tindríem més proves quan, per accident, un altre turista espacial va deixar-se esgarrapar la pell falsa, tot deixant al descobert la meitat del seu rostre reptilià. De la nit al dia vam passar d’una colla d’escortes, que venien a fer amics per tocar la guitarra al voltant d’una foguera, a invasors malparits que se'ns volien cruspir. Val a dir que era fàcil caure en els seus braços: la majoria de nouvinguts eren d’allò més sexis, enfundats en aquells outifts ben ajustadets. “Vigileu, que són guapos, però perillosos”, dèiem a l’Associació de Lletjos de Collons però Simpàtics, de la qual soc digne soci cofundador. Tornant a la deessa Diana, la seva imatge en combinació amb la mirada amenaçadora em feia tremolar de desig i acolloniment a parts iguals, sensació equivalent a la que em provocava la senyu de castellà mentre m’esbroncava.
Tan atractius eren que van aconseguir que el Brian –un sauri adonis– seduís la Robin –adolescent humana i capverd com ella sola– i li fes un bombo: nen i nena. El noi, que tirava més a serp de cascavell, va morir després de nàixer, i la noia va sobreviure per convertir-se en la nostra última esperança. Vaig enviar una carta als productors oferint-me per a aparellar-me amb la Diana, a veure si a la segona anava tot més rodat. Encara no n'he rebut resposta.