Em cauen bé, els youtubers

Diu una amiga meva, ara no recordo quina, que m’agrada portar la contrària. No diré que no, però és que em provoquen. Fins al punt que avui m’hauré de portar la contrària a mi mateix. No sé com acabarà, això. Però bé probablement no. Ho dic perquè mirin, no havia sentit mai cap especial simpatia pel gremi dels youtubers. Ni antipatia, ep. Per a mi, eren com marcians. Però com que soc així de perspicaç crec haver detectat que són objecte de certa tírria ambiental. Vaja, que em comencen a caure bé. Si al final tindrà raó, la meva amiga. El personal no acaba de digerir que siguin insultantment joves i insultantment rics, que hagin tingut la barra d’instal·lar-se a Can Diumenge, com a mínim, amb els seus cotxes de gust més aviat kitsch, sí, però de gamma no ja alta, sinó estratosfèrica, i que n’hi hagi que confonguin les nostres carreteres amb un circuit privat on fardar de McLaren amb els col·leguis pilots. És lleig, d’acord. Però pel que recordo, en aquest país nostre, i precisament en aquest país nostre, hi ha hagut cotxassos que circulen a la velocitat que els surt dels bíceps als conductors des de molt abans que sabéssim el que era un youtuber. El que intento dir és que aquest fenomen no és nou d’ara ni privatiu d’ells. I ja que hi som, fa un tufet ranci, aquest xup xup que s’està covant que si tenir-los aquí –com si els féssim un favor!– ens ha de costar un, dos o tres atacs dels hackers, potser no ens surt a compte. Que se’n vagin, vaja, així no ofendran la nostra delicada sensibilitat. És un argument sensacional: s’imaginen que al pròxim robatori a un xalet prohibissin construir-ne més en lloc de perseguir els lladres? Doncs sí: definitivament em cauen bé, els youtubers.