Tendres albades del nou any, desitjos de salut i prosperitat. Famílies que eviten mirar les notícies junts per por que la guerra entri a casa i destrossi la poca harmonia que hi ha dins, entre els vells que pensen una cosa, els joves, que defensarien l’altra, i alguna ovella negra que es guarda la tercera: tots moririen perquè hi hagi pau i tots procuren no matar-se discutint. Tots caminem de puntetes, amb la planta dels peus feta miques. 
Amigues ucraïneses que envien felicitacions de Nadal ortodox en ucraïnès, després les esborren, envien el mateix en rus, i tu els  dius, “tranquil·la, si jo llegeixo en ucraïnès, gràcies, bonica, t’estimo”, i t’envia un cor, i seguiu parlant. I li demanes com va el seu fill que viu a Kíev i no pot sortir del país perquè ja té divuit anys, i t’explica que treu bones notes a la uni, que la seva xicota és bona nena, que han comprat un generador elèctric i deu caixes d’espelmes, i tot és tan quotidià a la conversa com a la conversa amb l’altra amiga que viu a Moscou però ha enviat el fill a Istanbul, venent-ho tot, perquè no l’enviïn a la guerra. Ucraïnesos que s’han refugiat a Andorra i s’han fet amics teus. Russos amics de tota la vida, companyes de l’església i de l’estudi que van fugir a Geòrgia o Lituània fa nou, deu mesos i malviuen allí a l’estil de refugiats de la Revolució Russa de fa un segle. Tot s’ha embolicat. 
Quan tens molts anys saps coses que ja no saps d’on les has tret. I no sé d’on sé que a un segrestat se li aconsella que repeteixi el seu nom, els anys que té, qualsevol detall que faci èmfasi en la seva condició humana. Ha de procurar que ningú oblidi que és una persona: no és un objecte, no és una idea, no és un “enemic” abstracte. Així, des de fa deu mesos i escaig no paro de repetir, com una lletania interminable, als articles que llegiu i en nom d’aquells que no ho sabrien dir en un idioma comprensible: “Em dic Maria i vull la pau”, “Em dic Katerina i treballo per un món just”, “Em dic Evgeny i no he volgut mai cap guerra”. Som russos, ucraïnesos, israelites, sirians, argentins, anglesos, catalans, andorrans. Tenim famílies, amors, pecats, errors, caigudes, desesperacions a la motxilla.
A l’hora de triar (aquells qui van haver de fer-ho, o han de fer-ho cada dia) entre la llibertat i la pàtria, entre la veritat i l’amor, morim de pena. I les paraules d’aquells qui, com el poeta Evgenii Lesin, es dediquen a analitzar la complicada realitat en versos, consolen, eleven, ens fan recordar que tots som humans. A les albades del nou any, desitjo que no se’ns oblidi. No a la guerra. No a l’odi. No a la supèrbia. Bona sort, amics, i bon any.